Sempre que llegisc un llibre de Joan-Lluís Lluís em ve al cap aquella famosa pintada a una escola de la Catalunya Nord que deia “Parlez français, soyez propes”, és a dir, parleu francès, sigueu nets. No en faig referència en va sinó com a conseqüència del rerefons reivindicatiu en contra de la imposició lingüística que hi ha a les darreres obres de l’autor. El navegant (Proa) és la història d’Assiscle Xatot, un jove que té la prodigiosa capacitat de poder aprendre totes les llengües del món només amb llegir alguns mots traduïts. Aquest súper poder li farà viure moltes aventures, involuntàries totes elles, que faran d’aquest llibre un autèntic viatge.
La ubicació espacial i temporal de la història no podia ser millor, Perpinyà i la segona part del segle XIX. En aquell moment París exercia de capital mundial on només es potenciava una llengua: el francès. Volgudament, no ho dubte, Joan-Lluís Lluís —a diferència del que passa avui dia— no fa una diferenciació entre llengües de primera i de segona, doncs posa al mateix nivell el francès o alemany que el finès i el croat. De fet, aquesta idea em sembla força més utòpica que aquella que creu que hi ha algú amb el talent d’aprendre totes les llengües del món.
Com ja hem vist a altres llibres de l’autor perpinyanès, el personatge principal tendeix a la solitud, a la incomprensió i al creixement com a conseqüència de les experiències. Aquest tret permet que puguem conèixer el protagonista des que era petit i anar creixent al seu costat durant tota la novel·la. Assiscle, en mig d’un amor que esdevé impossible, rep la visita d’un home que viu de fer enlairar un globus aerostàtic que canviarà la seua vida.
Aquest té un cartell que fa publicitat de les seues proeses, i a sota, un missatge que ningú aconsegueix desxifrar però que el nostre personatge ho fa sense problemes. No serà cosa seua, de l’aeronauta, sinó del seu germà, un professor de llengües a París. Assiscle fa un canvi d’aires, de Perpinyà a París durant el període previ a la guerra contra els prusians de 1871. La temporalitat, de nou, és un punt central perquè ens permetrà conèixer com és preparar, viure, i superar una guerra per als qui per sort només n’hem llegit però no pas viscut.
Allà té un professor, en Nèstor, que comparteix el seu súper poder lingüístic. Aquest, però, esdevé insuportable per a l’espectador primerenc perquè és el prototip de professor universitari: parlar pels colzes fent monòlegs en veu alta sota l’absorta mirada dels qui no li segueixen les passes. Ell serà el seu company de viatge durant el llibre fins a ser víctimes de la repressió de l’època com a conseqüència de ser acusats de participar en la revolta de la Comuna de París. Després d’una època d’exili a una illa, el do de llengües li permet viure nombroses aventures que amenitzaran una bona narració per part de l’autor. A més a més, cal destacar com a punt fort el període en el qual són empresonats, com ho viuen, les descripcions i les actituds, molt acurades i elaborades.
En resum, el llibre de Joan-Lluís Lluís és el perfecte somni de qualsevol persona que estime les llengües, però barrejada amb unes conseqüències que cap de nosaltres voldria viure. A més a més, aquest missatge de colonialisme lingüístic francès que es viu a la Catalunya Nord és l’actual colonialisme lingüístic castellà que patim els països catalanoparlants. Per desgràcia per a ells, les llengües ho poden tot.
