Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Una de les coses que més m’agraden de l’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o és que vida i obra van de la mà. És cert que no cal haver viscut una situació determinada per poder escriure sobre ella, però també és cert (o, almenys, així ho crec jo) que haver-ho viscut dota la narració de molta més vitalitat, fa un retrat humà molt més complex i complert, perquè haver viscut un episodi determinat és haver viscut tots els detalls, no només els grans trets. A vegades la realitat alimenta prou el relat, i no cal deixar tant de marge a la ficció. A l’obra de Thiong’o hi trobem assaig, memòries i novel·les, i en tot els seus llibres traspua la vida que l’autor ha tingut. Un bon exemple és aquest volum que ha publicat Raig Verd en català (amb traducció de Josefina Caball) i en castellà (amb traducció de Rita de Costa, al segell Rayo Verde).
Tal com Thiong’o va fer amb Somnis en temps de guerra, on ens explicava la seva infància, a A la Casa de l’Intèrpret, trobem l’etapa d’adolescència en què narra els anys que va estar a un internat, a prop del seu poble, on gaudia de la formació necessària per a entrar a la Universitat (recordem de l’anterior llibre la importància que per a ell i la seva mare tenia l’educació). Aquesta escola, de forta tendència cristiana i conservadora, basada en les teoria de Robert Baden-Powell i amb una marcada actitud disciplinària esdevé el marc perfecte per narrar una història de contrastos i que serveix per a fer un retrat social fabulós. L’autor repassa el període del 1955-1960 en què la violenta revolta kikuiu (poble tribal més nombrós de Kenya) del moviment Mau-Mau s’esvaeix i prepara la posterior independència de Kenyia. En ella podem veure les odioses comparacions depenent de la classe econòmica –que comporta una determinada classe social—i quins privilegis té la gent dintre d’una mateixa classe (la baixa).
La quotidianitat de l’extraordinari, així podríem resumir en una frase la majestuositat d’aquest llibre. Descriu amb crueltat de quina manera els xiquets estan acostumats als abusos de poder, les violacions, les mofes, les distincions racials, i també reflexa l’escàs valor que té la vida d’una persona de classe baixa en qualsevol de les societats que ens puguem imaginar: “De sobte, la gent va començar a córrer, fugint en totes les direccions. Jo l’havia vist abans, a Limuru: era una batuda. Soldats africans a les ordres d’oficials blancs, tots ells armats i amb uniformes de camuflatge, van baixar bruscament en jeeps militars que havien aparegut del no-res i van començar a perseguir la gent, […] cridant: Lala chini! Mikono Juu! Al terra! Mans enlaire!”
L’autor kenyà ens obre el seu passat, la seua etapa de maduresa emocional, i les seues influències. Així, hi veiem com els noms de Shakespeare (qui va tenir molta importància a l’internat), Beethoven o Jerome K. Jerome tenen el seu protagonisme a l’obra. A més a més, veiem com els professors de l’internat varen condicionar el seu estil: clar i precís, ordenat i segur, i amb una càrrega emocional en tot el que hi escriu: “De seguida vaig veure que el meu amic tenia un greu defecte com a narrador: emprava paraules altisonants i frases llargues. En altres temps m’hauria enlluernat la seva riquesa lèxica, però ara veia el seu treball a través dels ulls de Smith. La seva crida perquè prenguéssim exemple de la prosa bíblica va haver de calar en mi.”
Ngũgĩ va viure els moments més durs de la repressió que va patir el moviment Mau-Mau (on militava el seu germà) mentre estava a l’internat. Gràcies a la protecció de l’escola (no absenta de dificultats) podem gaudir d’ell en l’actualitat. Mentre ell tenia el luxe d’estudiar, 20.000 persones van morir i no va viure la reubicació de la població kikuiu, ni gran part de les vexacions. L’amnèsia o la ceguera de Ngũgĩ només era contrarestada amb el colp de realitat quan tenia vacances a l’escola, quan tornava a casa i veia la situació. Tenia les preocupacions sempre en ment, però mentre ho narra es veu perfectament com entre els exàmens i els llibres aconsegueix, si més no, una certa dosi d’anestèsia mental. Imagino que cal veure’s en la seva situació, però jo seria incapaç de poder fer res mentre el meu germà és capturat, i més si conec el tracte que rebien els revolucionaris.
Interpretacions personals a banda, cal destacar la sinceritat amb què el llibre ens presenta la societat de l’època i els comportaments que no hi veiem a cap llibre d’història europeïtzat (on nosaltres sempre ajudem, mai assassinem). Veiem en l’autor un canvi total respecte a allò que havíem conegut d’ell. La imatge que tenia jo de Ngũgĩ era d’un anticolonial aferrissat, tal com veiem a Descolonitzar la ment (Raig Verd), però ací veiem actituds o influències que resten llunyanes d’açò, com el capítol dedicat a l’escoltisme, la constant influència de l’església protestant, la severa disciplina ja citada adés… són valors contraris que cal que destaquem.
En conclusió, trobem un llibre molt complet, gens idealitzat per l’autor i on veiem un dibuix perfecte de la situació a Kenya. El que més m’agrada és que Ngũgĩ no amaga la seua llunyania respecte la situació bèl·lica, ni la covardia o la forma de com es desentén d’alguns conflictes que afecten directament la seua família. Ell ho redacta tal com va ser, amb llums i ombres, i gràcies a aquesta exactitud podem conèixer una mica més la situació d’un dels noms que sempre aspiren al Nobel.
