Crisi de valors global i individual

A ‘Les formes del verb anar’, Jenny Erpenbeck novel·la el problema de la davallada ètica i moral d’Europa davant l’arribada de refugiats
Jenny Erpenbeck les formes del verb anar

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz


Hi ha una cita que diu que qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la. Sota aquesta premissa Jenny Erpenbenk escriu la novel·la Les formes del verb anar (Angle en català amb traducció de Marta Pera i Anagrama en castellà amb traducció de Francesc Rovira), la primera novel·la que llegeixo sobre els refugiats actuals. És un llibre necessari veient les tendències polítiques europees en apogeu i és que, ara més que mai, l’extrema dreta està consolidant un projecte ferm sota una base de racisme, xenofòbia i odi contra tot allò que ens és diferent. 

La novel·la ens explica la història d’en Richard, un professor universitari ja jubilat que, després d’anys de projectes acadèmics, veu com el temps lliure apareix a la seva vida. Aquest catedràtic viu al costat d’un llac en el qual un home s’ha ofegat, fet que li impedeix banyar-s’hi. Durant un passeig provocat pel tedi, en Richard troba un campament de refugiats instal·lats a l’Oranienplatz de Kreuzberg i, per curiositat o per avorriment, s’interessa per les situacions personals d’aquests supervivents, fent totes les preguntes pertinents per tal de descobrir el seu misteriós passat. 

Enfront del discurs xenòfob de “vénen a furtar-nos el treball” veiem la crua realitat: només fugien de situacions bèl·liques que posen en perill les seves vides. Així, mitjançant un treball de camp que per al protagonista és nou, coneix alguns dels refugiats a qui bateja amb noms mitològics com Apol·lo. A poc a poc veiem com el món universitari i el món actual cada cop tenen menys en comú. Una cosa són les aules i altra el carrer, així com una cosa és saber que hi ha refugiats i altra és tenir-los al costat. Amb l’avançament de la narració veiem la humanització d’en Richard, qui passa de les citacions dels clàssics a saber el que és viure el carrer. El personatge principal, apàtic i solitari en un primer moment, evoluciona fins a un ésser preocupat i que descobreix una cosa molt important: els títols universitaris no garanteixen el coneixement absolut. Hi ha un moment especial de la narració en tot aquest procés de conversió en què en Richard s’adona que no sap ni ubicar al mapa els països dels quals provenen els refugiats. Ell mateix serà l’autor de diverses reflexions sobre l’autocrítica intel·lectual.

M’estranyava que no hi hagi més novel·les de refugiats de qualitat, però és un tema que sovint s’evita per la dificultat de la situació. Aquest llibre ens serveix per a fer una mirada comparativa necessària entre els qui van haver de fugir del nostre país i els que vénen avui dia, fent una gegantesca crítica a la hipocresia europeista i les seves mesures amb els refugiats. A més a més, m’ha fet conèixer que Angela Merkel, com també l’escriptora i en Richard, varen viure al Berlín Est (l’Alemanya comunista), ciutat en la qual un dia hi hagué un bri d’aquella utopia d’igualtat teòrica.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES