Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Al CCCB es pot veure, fins a finals de març, l’exposició dedicada a Stanley Kubrick. És una exposició extraordinària, de llarg recorregut. Es va inaugurar l’any 2004 i ha passat per Berlín, Mèxic, Los Angeles, Seúl, París i Amsterdam. Després de Barcelona anirà a parar a Londres. A cada lloc ha patit variants que l’han adaptat a l’indret, el moment i les circumstàncies. Jordi Costa, crític cultural especialitzat en cinema, n’ha estat el responsable. Aquestes exposicions del CCCB, com d’altres que es munten en l’actualitat, compten, pel meu gust, amb dos problemes: l’excés d’informació i la manca d’un espai còmode on, sense pressa, puguis gaudir dels molt muntatges audiovisuals que t’ofereixen. En aquest cas, per exemple, un munt de petites pantalles ens ofereixen moltes dades sobre el director, en un conjunt obra de Manuel Huerga, que has d’assaborir a peu dret.
Com que l’exposició s’allargarà força en el temps sempre s’hi pot tornar, però malgrat que hi tornem en més ocasions crec que sempre ens quedarà aquesta sensació de no haver arribat al fons del tema, en aquest cas la trajectòria d’un creador inclassificable, tot un mite, ja, de la nostra època, pel que fa al món del cinema. I un gran treballador, també. El seu cunyat, Jan Harlan, col·laborador seu i encarregat de la producció de moltes de les seves pel·lícules, ha manifestat en més d’una ocasió que darrere de Kubrick hi ha un 10% de grapa personal i d’inspiració i un noranta per cent de feina i dedicació. Ahir mateix, a la mostra, vaig escoltar comentaris de gent jove sobre el molts esforços que s’aplegaven en una pel·lícula, tot observant el material que s’aplega a l’exposició, com ara algunes magnífiques storyboards que ja son tota una obra d’art, o els llibres inclosos en el darrer espai de la mostra, amb llibres que Kubrick consultava per la seva pel·lícula, no realitzada, sobre Napoleó.
No sé si estic del tot d’acord amb la famosa frase del director sobre allò de què “tot el que pot ser pensat o escrit pot ser filmat”. És una afirmació molt general, que no admet matisos. Ni tan sols allò que penses pots expressar-ho bé del tot parlant o escrivint, per exemple. Una professora de pintura em deia, fa un temps, que sovint tens la idea del que vols fer al cap però no ho pots realitzar com ho penses, de la mateixa manera que tenir una música al cervell no vol dir pas que la puguis cantar, ni tan sols taral·lejar. En tot cas, literatura i cinema són camps diferents i això queda palès en les adaptacions literàries de Kubrick, entre les quals la del Resplendor, que no va agradar a l’autor del llibre, Stephen King.
L’exposició segueix un rigorós ordre cronològic, és innovadora i ordenada, al mateix temps. Hi trobem càmeres, quaderns, guions, fotografies, dibuixos, vestuari, dissenys i un munt de coses curioses i interessants. També hi trobem fragments rellevants de les seves pel·lícules, en aquests espais han tingut l’amabilitat de posar tres o quadre coixins grans on pots seure, si tens paciència i esperes que s’aixequi algú. El jovent no té problema per seure a terra però per la gent gran això resulta ja incòmode, la veritat. El passeig per la tasca ingent de Kubrick qui, per cert, malgrat ser nominat de forma constant no va rebre cap més Oscar que el de 2001. Una odissea de l’espai, ens passeja per les nostres pròpies vides i per la història contemporània. L’obra del director conforma una reflexió profunda sobre la violència en totes les seves formes i en les relacions de parella, en les quals, sovint, també hi té un pes la violència, exercida en diferents modalitats, des de la brutalitat a la manipulació afectiva.
De tota la seva obra encara em quedo amb els Camins de glòria, una meravella que va estar prohibida a tot arreu i no pas per motius de caire sexual sinó perquè va inquietar els poders vigents. A França no es va poder veure fins el 1975 i a casa nostra fins a mitjans dels vuitanta. Era un títol habitual en els darrers anys d’aquells festivals que es muntaven en el sud de França, per a gaudi de cinèfils amb possibilitat de passar la frontera. Tan sols hi vaig poder anar un parell de vegades. Després d’aquella pel·lícula crec que ja no podem entomar el tema militar i bèl·lic amb cap tipus de glorificació heroica, tot i que les pàtries, les religions i l’ideari polític encara resulten un bon motiu per enviar la gent al sacrifici i aconseguir que, fins i tot, hi vaig de gust. O potser és que ens fan falta motius eteris per poder-nos barallar amb alguna excusa simbòlica, qui sap.
No nego el gran interès de La taronja mecànica però no en suporto la violència, el mateix que em passa amb el bel·licisme de La jaqueta metàl·lica. Eyes Wid Shut, que tanta expectació va desvetllar en el seu moment, em va avorrir una mica amb tanta màscara i tanta sofisticació eròtica i em va semblar tramposa, tot i que té un munt d’imatges i situacions hipnòtiques i impagables. Lolita encara m’inquieta avui i tot i que la versió de Lyne em sembla força correcta i crec que es va criticar en excés, no pot fer oblidar la de Kubrick ni Irons supera Mason, en el paper d’aquest home estrany i dominat per l’atracció vers una joveneta la qual, per motius de moral vigent, en totes dues cintes van fer una mica més grandeta del que ens explica Nabokov. Barry Lindon és encara tot un referent artístic, tot i que crec que resulta excessivament llarga. I d’Espartac poca cosa es pot afegir al molt que s’ha escrit sobre ella, com sobre la majoria del cinema del director. Douglas té un llibre encisador sobre el tema, Yo soy Espartaco, on recull moltes anècdotes sobre la història de la pel·lícula, rodada a Espanya en gran part, entre les quals això de què Franco va manifestar que no volia que es veiessin morir soldats espanyols, per un tema de prestigi patriòtic, no pas per pietat històrica.
Kubrick es mostra, en els vídeos que es poden contemplar al CCCB, com un home molt més proper del que n’expliquen els tòpics vigents. Va viure un munt d’anys amb la seva tercera dona, la noia que cantava al final de Camins de glòria, Christianne, remarcable pintora en actiu. Però no és fàcil reeixir amb un pes pesat al costat, és clar. Algú ha escrit que Kubrick era un humanista pessimista. Em pregunto si qualsevol persona interessada en la història del passat i en els esdeveniments del present, o sigui, qualsevol humanista, pot ser massa optimista sobre les característiques i dèries de la nostra espècie. Per molt que el cinema i la literatura denunciïn la violència i inquietin, més o menys, els poders que ens manipulen o, fins i tot, les nostres pròpies consciències d’estar per casa, el món està molt lluny de ser, encara, un lloc agradable i pacífic per a tothom. Kubrick és sempre genial, fins i tot en les pel·lícules que no ens acaben de fer el pes. 2001, avui, m’avorreix una mica. És clar que cal contemplar-la en un cinema amb cara i ulls i no pas a les pantalletes domèstiques. En tot cas va protagonitzar moltes de les nostres converses joves i pedants, amarades d’interpretacions i suposicions sobre el seu contingut, tan interpretable. Tot és història, individual i col·lectiva.
_______
Stanley Kubrick / CCCB (Carrer Montalegre, 5 / Fins el 31 de març de 2019 / Preu de l’entrada: de 4 a 6 euros / www.cccb.org
