Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) és doctor en Comunicació Social i llicenciat en Filosofia i Lletres. Ha publicat novel·les, poesia i assajos. Aquell antic missatge d’amor (Columna) és la seva darrera obra de ficció, l’argument del qual se situa al 2011. En Xavier Rius, economista, es queda sense feina en el marc de la crisi econòmica. La seva dona l’acaba de deixar, de manera inesperada i com a conseqüència directa deixa de veure cada dia els seus fills, de 4 i 7 anys. Dos punts d’inflexió marquen en Xavier: d’una banda, la descoberta, a la biblioteca familiar d’un llibre que li aportarà claus per conèixer la seva Barcelona natal i redescobrir la figura del seu pare. De l’altra, la Mary, una antiga companya d’estudis, apareix a Barcelona.
Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Al començament de la novel·la, en Xavier compara la seva situació de desubicació familiar, laboral, sentimental a la de les peces d’art romànic català que es troben al museu dels Cloisters de Nova York. Es troba desplaçat del seu espai natural.
Sí, en efecte. La desubicació és un dels temes clau de l’època contemporània. Sovint som en llocs diferents als de casa. Això provoca de vegades una perspectiva diferent de nosaltres mateixos i del que ens envolta. Com el patrimoni romànic català a Manhattan, en Xavier és part de l’ànima catalana a Nova York. Pràcticament sense saber-ho, hi estableix un vincle a través del tapís de l’unicorn que hi ha en una de les sales, i que formarà part d’un altra desubicació: el del pas d’un espai físic a un espai irracional on es fon el somni i la memòria.
En Xavier lliura una batalla contra la desmemòria en diversos fronts: la seva mare, malalta d’Alzheimer; l’oblit dels que li podien haver donat suport per no haver de tancar l’oficina; la manca de relació amb la seva germana i l’abandonament inesperat de la seva dona.
El tema principal de la novel·la és la relació entre la necessitat d’estimar i la pervivència en nosaltres de la memòria familiar i de la nostra societat. Estimar consisteix a fer perdurar en nosaltres la vida dels altres, alhora que la memòria ens ensenya a estimar. El protagonista, en Xavier, se sent envoltant per una inquietant situació de desmemòria. D’una banda, l’incipient Alzheimer de la mare actua com a metàfora d’una inesperada descomposició familiar. La crisi econòmica el porta a la soledat del professional sense feina. La distància sentimental amb la germana posa en evidència la dificultat de les relacions fraternals. Ara bé, el que li fa més mal és l’abandonament de la seva dona, a la qual segueix estimant malgrat el seu menyspreu, i amb la qual voldria mantenir unida la seva família amb els fills.
En Xavier experimenta un doble viatge al passat, al seu particular a partir del retrobament amb la Mary i al de Barcelona, gràcies a la Societat de l’Unicorn i els Centaures. Recordar el passat és una manera d’avançar cap al futur?
Aquest doble viatge el causen dos missatges que actuaran com a claus de volta d’una reinvenció personal. D’una banda, li arriba un missatge d’una antiga amiga que va tenir quan estudiava a Nova York, la Mary. Amb ella recuperarà un moment clau en la seva vida: la felicitat dels anys viscuts com a estudiant a Nova York i descobrim l’amistat amb un altre personatge: en Peter. La Mary torna a la seva vida i, en fer-ho, determina el futur. D’una altra banda, troba per atzar un llibre estrany a la biblioteca familiar dedicat al seu pare, ja difunt, on es parla de centaures. La descoberta de la memòria del pare el durà a la mateixa memòria de la Barcelona fundacional de l’època ibèrica i romana. Aquest viatge al passat esdevindrà el detonant d’una transformació personal que li obre la porta del seu propi futur. En la novel·la he intentat reflectir el fet que el temps, tot i la seva aparença lineal, avança en bucles, cíclicament, i les històries del passat s’entrellacen amb les futures creant una cadena d’amor i de memòria fascinant.
Aquell antic missatge d’amor ens parla de l’amor als pares, als fills, a la parella, però també a dues ciutats, Barcelona i Nova York. Les tracta com un personatge de carn i ossos, ja que demostra que com més se les coneix, més se les estima. Abans de començar a escriure, havia previst que, sobretot Barcelona, tinguessin un paper tan fonamental en la novel·la?
Sí, és un treball fet a consciència. En certa mesura, Aquell antic missatge de l’amor és un cant d’amor a Barcelona. Resulta natural sentir una vinculació especial amb la ciutat on has obert els ulls per primer cop, la ciutat que camines i has caminat tantes vegades, la capital, a més, de Catalunya. Arriba un moment en què sents la necessitat d’expressar aquest amor. I sí, esdevé ella mateixa un personatge. Som les ciutats on hem nascut i on vivim. En Xavier neix a Barcelona i es forma universitàriament a Nova York. Això em permet crear un contrapunt, una mena d’història de dues ciutats. Barcelona i Nova York es miren cara a cara, amb les seves pròpies llegendes i mites fundacionals simbolitzats en els noms ibèric i romà Barkeno/Barcino i en l’indi Manahata. Intento que el lector gaudeixi d’aquest diàleg extraordinari entre Europa i Amèrica que significa la relació entre dues grans ciutats.
Un altre dels temes importants és el de les segones oportunitats. A en Xavier se li presenten, tant en el món laboral com en el sentimental i fins i tot en el familiar, quan gràcies a les cartes que li va deixar el seu pare es reconcilia en certa manera amb la seva figura.
Sovint ens costa expressar-nos amb els éssers més propers. Això li succeeix a en Xavier. Del seu pare sap que era un gran cirurgià barceloní que un atac de cor li va segar la vida. Un bon professional que li va procurar la millor educació possible en una de les ciutats més importants del món. Però com era, què sentia, quines eren les seves aficions ho anirà descobrint a partir d’unes cartes. L’escriptura apareix com el vehicle de missatges que expressen aspectes íntims de la personalitat. I secrets que duen, més enllà, a la mateixa identitat de la ciutat. En Xavier descobrirà així misteris del seu pare en relació amb alguns misteris de Barcelona.
El personatge d’en Xavier s’expressa contínuament en forma de preguntes, de dubtes. Poques coses dóna per certes. Creu que el dubte paralitza o al contrari, no donar res per cert ajuda a tirar endavant?
El segle XXI és d’una incertesa total. Vivim en una consciència liquida de la realitat. No tenim certeses i les substituïm amb la il·lusió i la distracció que ens proporciona la tecnologia en un sentit ampli. Així, el dubte esdevé mètode de coneixement i la pregunta, l’única certesa.
“L’escriptura em reconforta”, diu en Xavier quan comença a escriure el seu llibre. “Hi retrobo una vella vocació i hi descobreixo alhora una nova ruta. Sóc conscient que la paraula no em salvarà de cap dels reptes plantejats, però m’ajuda a trobar-me bé amb mi mateix i amb els altres.” Se sent igual quan comença un nou projecte?
En efecte, en aquest context de flux, la paraula i la descoberta d’una mirada poètica del món esdevenen el pilar del seu canvi personal i d’una nova visió del real. Descobreix que la poesia és un dels miracles del món. I ell mateix es lliura a l’escriptura del llibre que li han encarregat sobre l’economia i el món actual. La literatura no ens salva del naufragi, però ens regala un àmbit de salvació. Sí, en certa mesura, quan començo un nou projecte literari tinc una certa sensació de felicitat que em dona forces per abordar l’esforç que suposa la creació. Hi ha moltes hores de treball en silenci, decisions que s’han de prendre sobre els continguts que es donaran al lector i sobre els millors recursos narratius i retòrics que cal adoptar per poder expressar tot allò que duus a dins com a autor. Amb l’obra feta, torno a sentir aquest reconfort inicial. Però també la consciència que l’obra ja no és meva, sinó del lector.
La música, bàsicament d’arrel anglosaxona, apareix en moments clau de la novel·la. És un recurs expressiu tan potent com el que es diuen els personatges, els seus gestos, el paisatge?
Juntament amb la poesia, la música és l’altre miracle de la humanitat. Personalment visc amb música i observo que moltes persones viuen en el que podríem anomenar un estat auditiu. Crec que és un tret també de la modernitat, segurament accentuat per la “banda sonora” que ens ha regalat el cinema i la cultura audiovisual. La música ens acompanya a totes hores i forma part del nostre dia a dia. Els meus personatges viuen amb música. La importància dels Estats Units en la novel·la provoca la selecció de temes d’arrel nord-americana. Hi ha tres nivells de lectura musical en l’obra. D’una banda, tenim una dimensió textual. La música s’incorpora com a un element creatiu i cultural més, juntament amb la pintura… El segon nivell és la possibilitat de llegir tot escoltant els temes proposats. És com una mena d’ambient musical que envolta el text i proporciona una altra experiència lectora. Finalment, hi ha un nivell simbòlic. Els significats de les lletres formen part de l’estructura de significats més amplis de la novel·la.
Li agradaria que existís la societat de l’Unicorn i els Centaures? Ens ajudaria a retrobar-nos amb els nostres orígens i ser més feliços?
I tant! Els membres d’aquesta societat es proposen una tasca idealista i realista alhora: volen encarnar l’esperit fundacional de la ciutat i preservar la seva memòria. Això implica conèixer-la, expressar-la, però sobretot, estimar-la. Els mites, millor dit, la voluntat de tenir mites ens proporciona el plaer de connectar-nos amb una memòria col·lectiva que perviu al llarg del temps. I, gràcies això, són feliços i conviden als lectors a compartir aquesta felicitat.
Si es trobés en la mateixa situació que en Xavier i descobrís un llibre amagat en una biblioteca, de què voldria que tractés?
Exactament del mateix. Per això he creat aquest novel·la. És més, hi descric la descoberta arqueològica que més m’agradaria que es produís a Barcelona i que no puc explicar aquí. En tot cas, voldria ser lector del que proposo: l’existència d’una literatura d’arrel iberoromana a Catalunya.
Fins ara, ha escrit més poesia que novel·la. Quina és la diferència fonamental a l’hora d’emprendre una peça poètica o narrativa?
Tot i la necessitat de narrar des de jove, la fascinació per la poesia em va arrossegar. Al voltant de la poesia, he estructurat el meu univers literari. Un cop establert, he considerat el moment de fer el pas a la novel·la i desenvolupar a través de la veu de personatges temes i continguts, escenaris i èpoques que em fascinen. La primera novel·la, Tot el soroll del món (la primera crítica de la qual va aparèixer precisament a Llegir en cas d’incendi) va ser publicada el 2011 també a Columna. La diferència fonamental és que la poesia estableix el seu camp expressiu sobre el mateix art de l’escriptura en un text amb una veu que es responsabilitza de les metàfores. La novel·la confia en diverses veus la metàfora i incorpora altres tècniques estructurals com la construcció d’espais i temps. Intenta substituir el món real amb un món irreal amb aparença de realitat.
