Manel Haro. Barcelona / @manelhc
De les moltes facetes que tenia Santiago Rusiñol, segurament la menys coneguda sigui la de novel·lista, segurament perquè a les escoles s’incideix més en la seva tasca com a pintor i dramaturg. Darrerament l’editorial L’Avenç està recuperant moltes de les obres de l’escriptor català, i precisament una de les més recents –relativament recents, tenint en compte que en el sector editorial tot es fa vell massa ràpid- és La nina gorda. La protagonista és una nena que des de ben petita adopta unes dimensions descomunals; els seus pares no saben què fer amb ella, i tampoc tenen gaire recursos per mantenir-la. Tot sembla solucionar-se quan apareix un domador de l’Argentina, que seduirà els pares de la nena amb la idea de fer d’ella un espectacle. I és així com aquesta «nina gorda» passa a ser un dels diferents atractius de la carpa de circ que l’argentí ha muntat. A partir d’aquí, la sordidesa del món que l’envolta anirà fent-se cada cop més hostil.
A la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya es pot veure fins el 4 de gener (després farà ruta per Catalunya fins l’abril) una adaptació de Jordi Oriol i dirigida per Xavier Albertí. Sobre l’escenari tenim un únic actor, que fa de narrador dels fets. És el mateix Jordi Oriol, qui durant una hora aproximadament fa un monòleg explicant-nos la història d’aquesta «nina gorda». A més d’ell, hi trobem un tamboret i una pianola que va emetent una música de tant en tant. Aquest és un element que –imagino- pretén donar una mica de dinamisme a l’espectacle, que tot i que té un clar to d’humor, i que no és gaire llarg, acaba fent-se una mica pesat. Un aspecte a tenir en compte és que el públic no es pot despistar ni un moment. Si perd el fil uns segon, és possible que s’estigui una estoneta intentant reprendre’l. De fet, a mi em va passar. També he de dir que la interpretació d’Oriol em despistava força: a vegades feia uns silencis estranys que em feien patir perquè semblava que s’havia oblidat el text o que s’havia equivocat, sensació aquesta que venia reforçada perquè de tant en tant es menjava alguna paraula o havia de fer petites correccions en el que deia. Suposo, que a l’espectacle li faltava una mica de rodatge i també s’ha de dir –en favor de l’actor- que el ritme de dicció era força ràpid (el motiu del qual encara no entenc).
És important que els textos menys coneguts dels nostres autors clàssics tornin a la vida, ja sigui en forma de reedicions o adaptacions diverses. Però el text no ho és tot. Desconec si aquesta sensació d’avorriment que he tingut veient aquesta obra la tindria també llegint la novel·la de Rusiñol, però sospito que no. Rusiñol podria haver escrit directament una obra de teatre amb aquesta història, però va preferir un altre gènere. Potser un muntatge amb més actors o fins i tot amb una mica d’originalitat per representar la grandiositat de la protagonista hagués estat engrescador, però el resultat que veiem al Teatre Nacional de Catalunya m’ha semblat més aviat decebedor. Sóc conscient de què segons quines propostes tenen un pressupost molt limitat i que no es pot fer sempre el que seria desitjable, però com que –al final- hem de valorar el que tenim i el que s’ha fet, aquí un servidor s’ha avorrit força. El monòleg no serveix per a tot, per moltes ganes que hi hagi i per poc pressupost que es disposi.
________
La niña gorda / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Direcció de Xavier Albertí / Text de Santiago Rusiñol / 60 minuts / Fins el 4 de gener de 2019 / www.tnc.cat
