Barbàries de l’ésser humà

Club Editor en català i Acantilado en castellà recuperen ‘El Crist de nou crucificat’, el clàssic contemporani de Nikos Kazantzakis

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz


Als anys 50 a Catalunya va entrar una primera edició d’El Crist de nou crucificat mitjançant les mans de Joan Sales. Així, l’actual editora de Club Editor, Maria Bohigas, en la nota final de la nova edició d’aquesta novel·la de Kazantzakis (que en castellà ha publicat Acantilado) fa una afirmació que entra en el debat sobre què és, i què no, literatura catalana: “El Crist de nou crucificat és una de les obres primordials de la literatura catalana en temps franquistes”. Si més no, deixaré que aquest debat resideixi en mans de gent més entesa que jo en matèria cultural i històrica, doncs jo desconeixia aquesta vitalitat de l’autor grec en la Catalunya franquista. Això no obstant, amb Kazantzakis he descobert allò que Jean-Paul Sartre anomena escriptor compromès. L’escriptor grec no solament fa palès el rebuig a la política otomana amb la denúncia de la seva barbàrie sinó que, a més, planteja la situació de l’home grec, de les seves carències i de la pèrdua d’un horitzó que suposa, amb ella, la pèrdua de la llibertat.

La novel·la transcorre a Likóvrissi, una aldea grega sota el domini turc en què és usual els penjaments i els excessos promoguts per l’agà, és a dir, pel cap militar. A més, en aquest poble es representa la passió de Crist cada set anys, festivitat que obrirà les portes a nombrosos problemes. Els savis del poble trien quins habitants del poble es poden identificar més amb els personatges de l’Evangeli. Un cop establert el repartiment, hi haurà l’aparició d’un grup de grecs, de vestimenta pobra, amb parracs i pellingots, que els crea un total refús per part dels habitants de l’aldea. Els nouvinguts solament volen un lloc on assentar-se, però la possibilitat d’ésser portadors de malalties crea discordances internes. A mesura que avança la novel·la, veiem com l’autor aprofita per crear paral·lelismes entre les actuacions a l’Evangeli i les de Likóvrissi, establint un deliciós joc històric-literari en el qual hom podrà veure les actituds de Joan, Pere, Maria Magdalena, Judes o el mateix Jesucrist.

El problema rau en què, com deia Plaute, homo homini lupus est, vaja que l’home és un llop per a l’home. L’encarnació en aquells papers bíblics comporta la desestabilització de l’ordre social, és a dir, d’aquesta estructura que permet que els uns s’aprofitin dels altres, siguin dones, deutors, pobres o de tot el poble grec. Els personatges desborden vitalitat fins al punt de representar-nos aquella part animal que tothom té. No hi ha idealitzacions, i Kazantzakis recrea a la perfecció allò que ocorre quan a la gent normal se’ns dóna el més mínim poder: abusem dels qui, no fa gaire, eren companys de camí. La reflexió que fa l’autor era precisa amb la creació del cristianisme i, per desgràcia, és d’una llastimosa vigència: el cristianisme ha de qüestionar per quina raó està tan lluny dels primers fonaments de la seva religió.

L’estil de Kazantzakis és senzill, amb uns diàlegs que mai no sobren i que, sota una aparença de senzillesa, com les persones que descriu, representen un rerefons molt més dens que condueix per una infinitat de reflexions. El Crist de nou crucificat és una novel·la rodona, com bé diu la seva editora: llegívola i intel·ligent, que acaba com comença i, tanmateix, tot ha ocorregut. Aquesta observació ens porta a pensar si per a l’autor l’home no té solució i estem condemnats a viure un fatum dramàtic constant. Sota la taula deixo —doncs això fa l’autor— el debat de si un cop i un altre deixaríem morir el veí de fam, si un cop i un altre assassinaríem per enveja o de si un cop i un altre crucificaríem Jesucrist, com ja vam fer.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES