Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La dansa de la venjança ofereix un notable i espinós dol interpretatiu entre Pablo Derqui i Laia Marull, una parella de ficció que s’ha separat i que es retroba per primera vegada, després d’aquesta separació, complexa i mal tancada. Els dos actors estan en tot moment damunt de l’escenari i la tensió entre els personatges no s’abalteix en cap moment. Un tercer personatge, invisible però definitiu, és el fill de la parella, objecte de discussions i manipulacions per part de tots dos, la víctima innocent que està perdent la innocència i repetint capteniments negatius.
En aquest tens diàleg aniran sorgint ressentiments, manipulacions mútues, infidelitats de l’home, records incòmodes, mentides i mitges veritats. No hi ha aquí bons i dolents. O potser sí. En tot cas l’autor no pren partida per cap dels dos i no cau en el parany del maltractament recurrent, en tot cas aquest ha estat contingut, psicològic, però per ambdues parts. La dona és inestable mentalment i no ha superat alguns problemes antics. El fill, a causa de la situació, té problemes a l’escola. O això és el que ens explica la dona, ja que al llarg de la narració planen alguns dubtes sobre allò que ella explica o es capaç d’explicar per tal de justificar-se.
Hi ha al darrere de l’obra, una certa metàfora del mon d’avui. La violència, en molts casos, esta reprimida, continguda, afortunadament, però qualsevol circumstància extrema, real o potenciada, pot fer que surti el pitjor de cadascú. El fill, en aquest cas, és tractat com una mena de botí de guerra. L’obra és interessant, tot i que en algun moment resulta reiterativa i l’abrupte final no em sembla del tot convincent. El mite de Medea, personatge sobre el qual debaten els protagonistes, és reflecteix en la situació actual d’aquesta parella que ha passat de l’amor a l’odi i el ressentiment. L’home és un triomfador professional, més o menys, però la dona no sembla haver tingut una feina estable fins que no es va dedicar a la pintura, afició que va representar un punt més de conflicte entre tots dos.
Falta alguna cosa en aquesta història, una progressió més acurada de la tensió o una explicació més aprofundida dels fets del passat, que justifiquin el desenllaç. Resulta interessant el repartiment de responsabilitat entre el violent potencial i aquell que el provoca. L’home ens sembla un masclista relativament tebi, contingut, però amb un sentiment de superioritat que no pot reprimir. Es cau en certs tòpics, l’home més important econòmicament i professional, infidel, insegur en molts aspectes. La dona, subjecta a comportaments manipuladors i amb problemes psicològics evidents que ens evoquen l’antic histerisme femení. En tot cas, un text i un plantejament molt interessants, que no deixen indiferents, amb un equip teatral de gent de la mateixa generació, si fa no fa, la de mitjans dels setanta que ara es troba en la plenitud de la seva maduresa i en actiu.
Un tema a banda és el de l’escenari central, cas de la sala teatral, no sempre adient a qualsevol obra. Es perden els matisos del diàleg i aquest text, que té un component claustrofòbic evident, demanaria la convenció i l’acústica d’un escenari a la italiana, tradicional.
_______
La dansa de la venjança / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Jordi Casanovas / Direcció de Pere Riera / Fins el 17 de març de 2019 / 1 hora i 20 minuts / www.lavillarroel.cat
