Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Mary Beard ha aconseguit un èxit important amb els seus volums sobre Roma i amb els seus documentals sobre temes i personatges del món romà. Possiblement aquests èxits, que l’han donat a conèixer a un públic molt divers, així com la concessió, l’any 2016, del Premi Princesa d’Astúries, han propiciat l’edició de dues conferències impartides per aquesta autora i que conformen aquest llibre breu i ben presentat.
En aquests darrers anys s’està vivint una revifalla i actualització del feminisme i Beard incideix en el tema de la dona a partir d’exemples diversos, alguns dels quals incidint en mites clàssics tan populars com el de Medusa. A la primera part d’aquest llibre, La veu i el poder de les dones (Arcàdia/Crítica), corresponent a una de les conferències, s’analitza el sistema que ha afavorit el maltractament i el bandejament de les dones en la societat i a la segona part s’inclou, a més a més, una reflexió sobre la necessitat d’evolució i les possibles solucions a una qüestió tan rellevant i silenciada.
La influència del món clàssic en la nostra cultura occidental actual ha tingut un gran pes en la consideració del paper de la dona i ha conformat uns certs patrons de pensament. L’autora evoca, per exemple, el tractament que el jove Telèmac dóna a la seva mare, la pacient Penélope, fent-la callar i enviant-la, literalment, a filar, la feina pròpia de les dones. Coses i facècies que fa temps ens semblaven normals avui ens sobten, com ara aquest poc respecte del fill a la mare, motivat per la indefugible superioritat de l’home per damunt de la dona.
La literatura clàssica és plena d’exemples diversos als quals, en ocasions, amb noves lectures, se’ls ha volgut donar un component proto-feminista, com és el cas de Lisístrata. Però si anem a l’origen, fins i tot les rebel·lions de les dones reflecteixen un estat de coses ben galdós. La dona que parla en públic és ridiculitzada en general, se’n fa mofa sense concessions i un llibre com les Metamorfosis, tan influent, ens explica històries terribles com la de Io, convertida en vaca per tal d’amagar l’assetjament sexual de Zeus. Les violacions son habituals en els mites clàssics i en la literatura i l’art posteriors, i la seva consumació, a més a més, comporta tragèdies que afecten la dona víctima de l’ultratge, tallament de llengua, suïcidis (Filomela, Lucrècia, Lavínia).
L’accés de les dones al poder ha estat vist sovint com una usurpació. Un mite a l’entorn del qual Beard estructura el seu discurs és el de la Medusa, una icona que encara s’utilitza avui per ridiculitzar dones actuals amb poder, com Hillary Clinton o Theresa May. L’art contemporani i la publicitat han continuat amb el mateix discurs, situant la dona entre l’objecte sexual ignorant o la manaia ambiciosa a la qual, molt més que no pas als homes, se li retreuen errades o fracassos polítics. «Puta» continua sent un insult recurrent, quan molts altres han anat desapareixent del context. Pel que fa a les possibles solucions, no son fàcils ni ràpides. El procés, per mes que s’acceleri, continua sent lent, pertany al futur la possible igualtat real entre homes i dones. La mateixa percepció del poder com cobejable, considerat un mèrit més que no pas un element de servei a la comunitat, és el que hauria de canviar.
Un error de les dones en els llocs de poder és voler assimilar rols masculins, per tal de no ser menystingudes i poc valorades. Cal pensar en els assoliments aconseguits, per tal de ser optimista. I fer-nos conscients de les trampes subtils que ens encalcen, com ara això del mansplaining, l’actitud paternalista i condescendent que molts homes rumbegen en el seu tracte amb les dones, a tots nivells. Son les característiques tradicionals del poder les que han d’evolucionar, reflexionant sobre què significa això del lideratge i per a què s’ha de fer servir. El llibre s’acompanya amb il·lustracions relatives a les mencions que fa l’autora a obres d’art o personatges diversos. És interessant la referència a l’obra de Charlotte Perkins Gilman (1860-1935), una autora, sociòloga i activista dels Estats Units, encara poc coneguda entre nosaltres.
No és, doncs, la dona qui ha d’encaixar en una estructura codificada com a masculina. El que s’ha de fer és canviar l’estructura si es vol aconseguir un mon més igualitari i just i aprofitar a fons el potencial que aquesta meitat del gener humà pot aportar a la convivència i la millora de la societat. La dona ha de tenir, també, el dret a equivocar-se. Tot plegat no vol dir que haguem de renunciar al coneixement dels textos clàssics però és evident que la nostra mirada actual és avui d’una altra mena.
