Salvador Rich. Barcelona
La casa de Joan Margarit és la d’un poeta i d’un arquitecte. Una casa de poble de línies senzilles però ben cuidades, on res no és excessiu. Parlo amb ell en una sala acollidora, amb quadres de paisatges, alguna –no gaires- foto de família i llibres, molts llibres, endreçats en unes estanteries fetes a mida i protegits de la pols pel vidre. Hi ha un sofà amb coixins i una butaca d’aquelles en les que un hi podria passar tot el dia, al costat d’una tauleta petita. “Aquí és on escric”, em diu. I no m’estranya. Des d’allà contempla tant la sala com el gran finestral que dona al pati. Un pati tancat i verd d’aspidistra, falgueres i cintes, que només trenca la terracota dels testos i un cap blanc, de marbre, d’un déu grec. Un Apol·lo que hi havia en una de les moltes cases on va viure la infantesa i la joventut i que d’aleshores ençà l’ha acompanyat sempre. Apol·lo, pare de les muses. No podia ser cap d’altre.
¿Per què després de vuitanta anys de poesia s’engresca ara a fer prosa? Diu que serà la primera i la darrera vegada. Que havia de ser ara perquè ja ha viscut tot el que podia viure i perquè no queda ningú que li pugui retreure haver esbombat els seus records. Que no hi haurà segona part perquè –com a bon arquitecte- volia parlar dels fonaments de la seva vida, que també son els de la seva poesia. “Perquè jo soc qui soc, i la meva poesia és la que és”, i afegeix: “els fonaments no són la casa, però diuen molt de com serà la casa”.
A Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa/Austral) Joan Margarit comença pel principi, pel seu naixement vuitanta anys enrere, amb la Guerra Civil encara espetegant. El pare hi lluitava, i va ser dels que la van perdre. D’aleshores ençà, tant ell com la mare –que era mestra- havien d’agafar feina allà on en trobaven, i canviar de casa, de poble, i fins i tot separar-se un temps, perquè per tenir casa, calia guanyar la guerra. De vegades el nen que era en Joan anava amb la mare. D’altres, amb el pare. I el més freqüent, amb l’àvia, la presència més constant en aquella infantesa solitària però malgrat tot, feliç “perquè no es pot trobar a faltar allò que no s’ha tingut mai”.
No és una autobiografia. És un llibre de records. Aquí el lector no hi trobarà dades ni dates, només sensacions, sentiments i poesia. Malgrat la prosa, molta poesia, d’aquella que troba la paraula precisa i li posa música. Aquí en teniu un botó de mostra: «Jo, com solia fer quan ningú no estava per mi, vaig sortir al jardí. Bé, vull dir al que quedava d’un jardí, després de molts anys d’abandó. Va ser una certa aproximació al sentiment que el lloc més solitari i fred pot ser un refugi. Que la soledat pot ser-ho. D’on, si no del primer record, pot sorgir la profecia del que serà tan important en la meva vida, en la meva poesia?» Benaurada solitud que li ha donat la poesia i benaurats vuitanta anys, Joan Margarit.
