Contes ‘outsiders’ i arraconats de la literatura catalana

'Savis, bojos i difunts' aplega una sèrie de relats oblidats d'autors catalans, molts dels quals són desconeguts en l'actualitat

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz


Un dels llibres de narrativa catalana més ben valorats durant el 2018 va ser aquest volum que va publicar l’editorial Males Herbes, Savis, bojos i difunts, que va implicar una magnífica tasca d’edició de Ramon Mas. Una petita part d’aquests textos tenien presència en altres edicions publicades, però més de la meitat no havien gaudit de reedició des del segle XIX. Així, aquesta és una forma meravellosa de donar a conèixer autors que per al jovent ens són desconeguts, com Jeroni Zanné, Xavier de Zengotita o Agustí Esclasans. A banda d’aquest descobriment d’autors, he pogut experimentar un redescobriment perquè l’estil o la imatge que tenia dels noms coneguts del recull com Victor Català, Rusiñol o Bertrana és totalment diferent del de les seves obres més famoses.

Són contes que s’allunyen del que era quotidià o comú entre les lectures de l’època, d’allò que anomenem cànon literari català. Seguint una línia europea, representen aspectes ocults de l’home dins la societat, aquells dels quals ningú no pot estar orgullós: hipocresia, incoherències, falta d’ètica, grisor… Des de l’última dècada del segle XIX fins els anys trenta del XX a Catalunya hi havia unes característiques culturals que no s’ajustaven amb les que veiem al present llibre. En aquest recull hi ha el trencament amb la modernitat de l’època, l’escepticisme envers el progrés i una crítica que balla entre l’autocrítica a l’individu i la deixadesa de formar part d’una massa que enfosqueix l’home. Així ho veiem a títols com «En la plaza de toros» de Gabriel Alomar: un grupuscle de gent que observa com assassinen un bou rere altre amb un fervor que serà l’angoixa del narrador, qui després reflexiona sobre el futur polític de tots, sabent que el seu vot conta el mateix que el d’ells. Una mica el que passa avui dia, vaja..

El nexe de tots ells el pot veure el lector de diverses formes, des de l’estil fins a la temàtica, tot passant per les sensacions que se’n desprenen. Un desencís general de l’home que veu com la industrialització es menja el terreny de l’home, i que recorda molt a la crítica que fa Charles Chaplin a Modern Times (1936), en què l’ésser humà passa a ser un número, una peça més d’un engranatge conjunt que el fa cada cop més prescindible. Enllaçat amb aquesta idea cal que reflexionem sobre la situació de l’època i l’actual. El recull ens dibuixa unes persones que no són d’enlloc, que viuen amb estupefacció i estranyesa els grans canvis de l’època, i senten com de mica en mica es van allunyant del que és moda o del que haurien de seguir. El gruix dels antiherois (com el que veiem a «L’endevinador» de Domènec Guansé) que ens hi trobem representa una peça valuosíssima actual perquè després de més de dos segles el futur avança i nosaltres ho fem amb ell, de forma passiva i sense un perquè, sense plantejaments ni rumiar què és millor per a la societat, conduint-nos fins a conseqüències desastroses.

L’únic però al llibre el trobo a part de la contraportada, la qual serà millor explicada al pròleg, tot i que deixa un sabor de boca que no em fa el pes. No discutiré qui té la raó i qui no, però em va sobtar molt això: «Des de l’última dècada del segle XIX, fins a ben entrats els anys trenta del segle XX, a Catalunya hi va haver una sèrie d’autors, i, sobretot, una sèrie de llibres, que no encaixen amb el que sovint se’ns ha explicat sobre la literatura catalana d’aquella època. […] Aquest tarannà literari està molt vinculat amb el que a França es va anomenar decadentisme. Tanmateix, a casa nostra, la decadència tenia un imaginari i una tradició pròpia. No es tracta, doncs, de la imitació d’un corrent que venia de París, sinó d’una reacció anàloga davant les xacres de l’època».

 Tinc certa reticència amb la part que diu que no es tracta d’una imitació, perquè penso tot el contrari. No diré imitació com a pejoratiu d’una època que ens va donar grans títols, però crec que negar aquesta influència o mimetisme (com cadascú cregui oportú) dona peu a un gran debat. Això no obstant, aquest discerniment no ha d’entelar les nombroses virtuts que se’n desprenen, doncs gràcies a Ramon Mas, podem recuperar contes que restaven completament oblidats.

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES