Manel Haro. Olot / @manelhc
El Festival Mot té aquest any com a tema central la Mediterrània, i un dels seus ports estratègics està sent Sardenya, amb escriptors convidats que venen d’allà com Michela Murgia o Marcello Fois, o amb algun altre d’aquí però amb una forta connexió amb l’illa com és Joan-Elies Adell. Fois (Nuoro, 1960) té obra traduïda tant en català com en castellà des de fa anys, però no ha estat fins que l’editorial asturiana Hoja de Lata es va fixar en ell que l’autor ha començat a ser més conegut a Espanya. En català, Edicions del Periscopi va publicar fa uns anys un dels seus llibres més apreciats, Memòria del buit, encara que la seva obra magna, de moment, és la «Trilogia Chironi», formada per les novel·les Estirpe, El tiempo de en medio i Luz perfecta (totes elles a Hoja de Lata). Les més de vuit-centes pàgines d’aquests tres llibres expliquen la història d’una família al llarg del segle XX i pretenen ser -el seu autor no se n’amaga- “la gran novel·la sarda del segle XXI”.
“El tarannà de la literatura italiana, des de la nostra novel·la fundacional, Els promesos de Manzoni, és el de crear una èpica de la gent senzilla”, explica Fois, conscient de què els herois dels seus llibres són persones modestes. Ho és el protagonista de Memòria del buit, el bandoler sard més famós de Sardenya, que ha alimentat les llegendes locals durant generacions. I ho són també els personatges de la seva trilogia. “Els meus pares eren persones humils de l’àmbit rural i, de fet, la meva generació ha estat la primera de la família en ser culta, som els que hem anat a la universitat, i jo vaig voler retratar aquesta realitat en la meva obra”, diu Fois. No només això: “he crescut en una família que és més que matriarcal, però no perquè les dones haguessin volgut dirigir res, sinó perquè estaven obligades a fer-ho, donat que els homes passaven llargues temporades fora treballant, i aixo també està en els meus llibres”, afegeix.
Fois confessa que ell es va fer escriptor perquè es va educar en un entorn on tothom s’explicava coses constantment: “em vaig convertir en un escriptor d’oïdes, la meva formació ha estat la tradició oral i això m’agrada, perquè la tradició oral ens sorprèn sempre encara que ja coneguem la història, perquè cada versió afegeix ingredients nous”. A més, l’autor recorda que “al Mediterrani som tots uns exagerats, ens agrada dir que hem pescat un peix de mig quilo quan en realitat no pesa ni cent grams, i això sempre li posa gràcia als relats”. Fois ho diu perquè Memòria del buit beu absolutament de la tradició oral: “en un moment de la novel·la es diu que un personatge mata un ocell amb un fusell a cent metres, unes pàgines després són tres-cents metres i després ja és gairebé un quilòmetre, i què?, no deixa de ser un relat oral i jo escric gràcies a això, amb les seves exageracions i el seu fatalisme”.
Respecte a la «Trilogia Chironi», Fois no dubta a dir que “volia fer una obra imponent, definitiva, feia temps que em rondava pel cap, però no em vaig sentir amb la maduresa suficient fins que van morir els meus pares, potser perquè en aquell moment jo vaig deixar de ser fill i ja només em quedava el paper de pare”. Ara que ja l’ha escrita, Fois considera que la seva literatura aplega tradició i contemporaneïtat: “això no és incompatible, és com voler ser universal parlant d’allò local, Tolstoi va escriure que qui vulgui ser universal ha de començar parlant del pati de casa seva”. No hi ha cap dubte que a Fois li agraden els reptes i jugar amb el lector: “m’agrada patir amb els meus personatges, forçar les coses, arriscar-me, i prefereixo un lector actiu, que m’ajudi a escriure les meves històries, em considero un escriptor molt temerari que no ofereix respostes sinó que planteja preguntes”. Fois té sentit de l’humor, el públic que assisteix a la sessió del Festival Mot no deixa de riure en tot moment i s’ha de reconèixer que sap vendre les seves històries, ell diu que tot escriptor ha de ser humil i arrogant alhora -“una mena de bipolaritat”-, i segurament ell és així, però sap combinar-ho bé, sap transmetre passió. Es nota que en ell batega la riquesa de la tradició oral.
