Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Enrique Vila-Matas i Gonçalo M. Tavares no van arribar a Kosmopolis per parlar dels seus llibres. Però sí de literatura. Els dos autors, vells coneguts entre ells, primeres espases de la literatura espanyola i portuguesa respectivament, van compartir sessió al CCCB en el marc del seu festival literari estrella, amb la moderació d’Anna Maria Iglesia. El títol de la trobada era «Exploradors entre ruïnes», cosa que, honestament, em deia poca cosa. Ara bé, dos noms de pes parlant de llibres sempre és un luxe del que no podem prescindir. Una primera connexió entre els dos escriptors: l’espanyol ha prologat el volum El reino, que ha publicat Seix Barral, i que recull quatre de les novel·les curtes del portuguès; per la seva banda, aquest es reconeix deutor literari de Vila-Matas, “com tants altres narradors portuguesos”.
Els dos, a més, comparteixen una mateixa visió de la literatura i aposten per una escriptura -diguem- agosarada, que trenqui amb imposicions i cadenes, que permeti al seu autor sentir-se lliure davant la seva obra. Diu Tavares: “la idea de què en una novel·la qualsevol element hagi de tenir un sentit i una utilitat i de que tot hagi de quedar tancat és molt violenta, aquesta és una literatura per a gent cansada, i la televisió ja és una eina ideal per a la gent cansada”. Per al portuguès, la literatura ha d’anar més enllà, una idea que Vila-Matas reforça amb una anècdota de Godard, quan deia que ell entrava en les pel·lícules amb l’acció ja començada i les abandonada abans de que la història arribés al final, una ocurrència que celebra Tavares: “exacte, no podem pensar que els personatges estan quiets, esperant que l’escriptor els diguin que ja es poden moure”. L’espanyol remata el tema recordant que a ell li agraden “les novel·les que comencen pel moment més inesperat, com en la pel·lícula Viatge a Itàlia de Rosselini, en què tot arrenca amb un matrimoni parlant en un cotxe, sense que se’ns mostrin els antecedents”.
Un altre aspecte en el que semblen coincidir els dos autors és en la importància de la síntesi. Assegura Tavares que “reduir una idea de 350 pàgines a només 150 és augmentar la seva potència”. No només això, també afirma que “no podem tractar als demés com si no haguessin de morir, com si el seu temps no fos tan limitat com el nostre i, per tant, la síntesi és essencial, hem d’estalviar temps als lectors”. En aquest sentit Tavares explica que ell, més que corregir els seus escrits, el que fas és retallar-los. Amb la ironia que el caracteritza, Vila-Matas respon que, en el seu cas propi, no escriu, sinó que directament corregeix. I tirant encara de sentit de l’humor, l’autor espanyol garanteix que “l’exercici d’escriure té un punt d’absurd bastant notable”. Tant Vila-Matas com Tavares, doncs, aposten més per anar per feina i el portuguès fins i tot suggereix que “no són temps per metàfores perquè la gent busca la immediatesa”.
Al final, no sé com, s’acaba parlant de la vanitat i Vila-Matas recorda quan Philip Roth, una vegada va deixar d’escriure, es va dedicar a llegir tot el que havia publicat: “el cas és que li agradava molt el que llegia i això em sembla molt vanitós, perquè quan un rellegeix el que ha escrit normalment acostuma a trobar coses que es poden millorar”. La moderadora, Anna Maria Iglesia, va fer esment, al fil d’això, que Rafael Sánchez Ferlosio, per exemple, no pot ni veure la seva novel·la més reconeguda, El Jarama, a la qual cosa Vila-Matas, que mai abandona el sarcasme, respon: “ho comprenc!”. I el públic, és clar, riu.
