Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Hi ha llibres que cerquem per un interès determinat o alguna recomanació que ens han fet i d’altres que semblen trobar-nos a nosaltres. Em vaig ensopegar per atzar amb aquest llibre i pensava que es tractaria d’una biografia més o menys acurada sobre el pintor. Però és molt més que això, és una passejada per l’època de Fortuny i pels seus paisatges, familiars i artístics, un magistral assaig, molt personal, sobre com l’art va esdevenir una mena de signe de classe. Aquesta classe és, sobretot, la burgesia del segle XIX, enriquida i amb aspiracions de tota mena.
Mariano Fortuny va esdevenir un símbol del seu temps. Durant la seva vida, tan breu, va reeixir i aconseguir la permeabilitat social gràcies a la seva indiscutible grapa com a pintor però també va contactar amb qui tocava i va emparentar amb una família d’upa, els Madrazo. Carlos Reyero es catedràtic d’Història i Teoria de l’Art a la Universitat Autònoma de Madrid, especialitzat en la pintura del segle XIX. Durant alguns anys els pintors de l’època, així com els dels inicis del segle XX, amb algunes excepcions, una de les quals seria el mateix Fortuny, van quedar ocults, i molts d’ells fins i tot menystinguts, a causa de la sobrevaloració de les avantguardes.
Fortuny és considerat espanyol o català, segons qui en parla o escriu sobre ell, malgrat que va ser un home cosmopolita. La seva vídua va acabar per viure a Venècia, amb els fills, un dels quals va esdevenir un rellevant dissenyador, un gran artista que vam poder conèixer a fons, fa gairebé deu anys, gràcies a una inoblidable exposició a La Pedrera. Aquest llibre ens situa en el context de l’època, en les diverses valoracions que els artistes i marxants van fer de l’obra de Fortuny, ens explica on van anar a parar les seves obres i recull molts textos del moment, un gran nombre dels quals amb opinions diverses i retòriques que l’autor comenta amb ironia intel·ligent i que ens explica molt més sobre la valoració i situació dels artistes o en el camp de la política cultural emergent que molts altres textos més acadèmics.
Fortuny va ser un home reservat, discret, poc amic de les aparences però que tenia afició a fer adquisicions importants d’objectes diversos. Va beure en moltes fonts i no va defugir, com tampoc no ho van fer d’altres pintors, mostrar un exotisme o un espanyolisme que eren molt del gust d’aquella societat. El llibre inclou bones reproduccions de les pintures i fotografies que comenta. Trobem en aquests pàgines fragments de cartes als amics, textos en els quals es pot llegir entre línies, en algun moment, una certa inquietud. També ens explica l’autor anècdotes diverses. Fortuny és un artista ambiciós però conscient del camí que li cal seguir i que en algun moment sent una mena de por pel futur, en el cas del seu casament, per exemple.
El llibre està organitzat en parts que porten el nom dels colors de l’arc de Sant Martí, el pintor va ser un home amic dels colors vius i de la llum, dels detalls i de la precisió. Reyero destaca la capacitat de captació del tarannà dels personatges. Un quadre a bastament estudiat, La Vicaria, esdevé el protagonista d’una mena de polèmica molt hispànica, amb una mena de crides creuades pel que fa a la seva adquisició, en les quals suren molts dels tòpics habituals quan es fa referència al caràcter català o a la gasiveria dels poders responsables. Al capdavall el quadre aniria a parlar a Barcelona.
Fortuny va morir molt jove i de forma sobtada. La seva mort, inesperada, ha estat objecte d’especulacions diverses, l’artista misteriós i enigmàtic és molt del gust de les modes culturals. Tant ell com la seva família van ser gent coneguda però discreta. No podem saber com hauria evolucionat la seva pintura, de viure més anys. Tenim d’ell, més aviat, quadres de petit format, aquarel·les. La història dels encàrrecs que es feien als pintors i de la forma en què s’atorgaven pensions i beques és també molt interessant. Malgrat el gran projecte de La batalla de Tetuán aquest és un quadre inacabat. Els poders públics precisaven de pintures de gran volum, que mostressin escenes històriques o religioses que reforcessin la política i la reinvenció de la història. Avui aquells quadres, molts dels quals han conformat el nostre imaginari, es tornen a revaloritzar, situant-los en el seu moment.
Aquest és un llibre que té moltes lectures, ple de detalls, adient a un públic ampli i divers. Va molt més enllà de la meritòria vida d’un gran artista triomfador i ens ajuda a entendre una mica més un segle complicat en el qual l’art anava assolint un lloc precís, el de signe de distinció, de riquesa, de poder i d’elitisme. Les classes privilegiades ho tenen avui més difícil, amb la massificació del consum cultural, tot i que sempre es poden conformar reductes minoritaris i adients als escollits.
