Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Hervé Le Corre (Burdeus, 1955) és un popular autor de novel·la negra a França però relativament poc conegut encara a casa nostra, a causa de la manca de traduccions dels seus llibres. Gossos i llops és el primer que podem trobar, en castellà (Reservoir Books, amb traducció de María Serna) i català (Bromera amb traducció d’Albert Pejó). Es tracta d’una narració angoixant que juga més amb l’ambient i l’atmosfera que no pas amb els fets, força confusos a voltes. La novel·la s’esdevé en una França rural molt allunyada dels tòpics, però respira universalitat, la universalitat del mal i la corrupció, aquest món en el qual es mouen gent marginal, corrupta, delinqüents de poca volada i màfies sense mitificació possible. Té trets que l’acosten a la novel·la negra americana encara que, de fet, avui podríem situar la novel·la a qualsevol país europeu ja que fins i tot aquests contextos marginals estan també globalitzats.
Un home jove, Franck, surt de la presó després d’uns anys de condemna a causa d’un robatori perpetrat amb el seu germà gran, amb el qual sempre va estat molt unit. Els diners producte del delicte van quedar a càrrec d’aquest germà però en sortir de la presó no es retrobaran, car sembla que el germà es troba per Espanya fent estranys i tèrbols negocis. L’acull la família de la parella del seu germà, una dona jove, amb una nena, que viu amb els seus pares i un gos amenaçador. La família subsisteix entre brutícia i negocis bruts, lligats al mon de la droga, i per aquest motiu estan en contacte amb una violenta banda de delinqüents perillosos.
La sordidesa de l’ambient general tan sols troba alguns punts de llum amb la presència dels infants, víctimes del context, com ho van ser els seus pares i mares. La violència els afecta de ple, una violència estructural lligada a la manca d’expectatives laborals, i que ja va afectar el protagonista i el seu germà de petits, amb un pare alcohòlic i maltractador, a partir del moment en el qual va perdre la feina. El protagonista estableix amb la nena que conviu amb ell uns llaços afectius conformats amb compassió i tendresa. El seu pare, aquell alcohòlic violent, ara envellit, amb el qual es retrobarà, ha aconseguit reformar-se i fer una vida més o menys convencional.
Malgrat un cert gir final, el llibre ofereix poques sorpreses. L’atmosfera dilueix una narració amb poc argument i ens porta a un final tràgic, amb alguns brins, molt febles, d’esperança. La marginalitat, el sexe embrutit, la droga i la misèria deixen poc lloc a les relacions afectives, fins i tot entre les famílies. Les venjances i els ajustaments de comptes acabaran embolicant el protagonista en una teranyina difícil de desfer la qual, en algun moment, sembla inversemblant si no fos perquè la dura realitat, en moltes ocasions, no ho resulta gens, de versemblant.
L’autor, professor reconvertit en autor de novel·la negra, domina el llenguatge i ens fa descripcions precises i acurades d’una natura hostil i d’unes maneres de viure que sabem que existeixen però que en ocasions voldríem oblidar. Sense pretendre fer crítica social explícita l’autor ens enfronta amb aquests mons inquietants que tenim a tocar de casa i els efectes dels quals es reflecteixen sovint en la crònica negra dels diaris. I en els quals els infants, enfrontats amb famílies estranyes, marginals, violentes, desestructurades o inestables psicològicament, esdevenen unes víctimes precoces destinades, potser, a reproduir el mateix mon en la seva vida adulta, en molts casos, tot i que sempre poden existir algunes esperances, per febles que siguin.
