Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila
En els darrers anys, han aparegut diversos llibres que ens animen a reflexionar sobre la nostra condició, allò que ens fa humans i allò que ens allunya d’aquesta categoria. Som individus, però vivim en societat. De fet, vivim en una societat canviant, accelerada, i una de les crítiques que més s’està estenent entre els filòsofs actuals és que les persones tendim massa a l’individualisme i no pensem en nosaltres com a col·lectiu. Un dels darrers títols que s’ha sumat al gran debat sobre qui som, cap a on anem i com ens relacionem entre nosaltres és el de la poeta i assagista Chantal Maillard (1951), La compasión difícil (Galaxia Gutenberg). El fil conductor del llibre és clar: la compassió cap a l’altre.
Chantal Maillard s’enfronta aquí a temes que han estat presents en la nostra societat des de l’antiguitat, com són la moral, la mort, l’origen de l’ésser humà i la presència de les divinitats, tot a través d’un discurs punyent que vol trencar esquemes. En aquestes pàgines, es presenta la història d’un gran mite grec, com és el de Medea, però posant el focus en el gest de compassió que té Mermeros: “La compassió és qualsevol cosa menys sentimentalisme, és ser capaç de patir amb l’altre. És fàcil compadir la víctima, però no ho és tant si es tracta d’un l’assassí. No obstant això, no es pot parlar d’una autèntica compassió si no som capaços d’entendre que, en el fons, no hi ha diferència entre la víctima i l’assassí.” És a dir, cal entendre que la compassió és sinònim de fer propi el patiment aliè, és crear empatia amb l’altre, patir el seu mateix dolor. No n’hi ha prou amb les bones paraules, amb els gestos buits i superficials, la compassió ha de ser autèntica, sincera, ha de ser el pont a través del qual dues persones entren en connexió.
Chantal Maillard ens proposa així un debat sobre la qüestió del “jo”. El subjectivisme és entés per l’autora com un espai on el “jo” no determina cap concepte de veritat, ja que la veritat no existeix, i el llenguatge, per tant, no la pot conceptualitzar. Entra en joc aquí una reflexió en la que el llenguatge és vist com “el teatre de les il·lusions” i serveix per despersonalitzar-se i interpel·lar a l’altre. També hi ha en Maillard una consciència del llenguatge (metallenguatge), i això la fa portar-ho al límit establint un estimulant diàleg amb el lector. Veritat i llenguatge ens porten a parlar en aquestes pàgines sobre la moral establerta, debatent-se, en aquest cas, en la frontera esquerdada que separa la víctima del criminal.
Qui conegui l’obra de Maillard sabrà que poques vegades l’autora pot escriure poesia sense fer filosofia, així com poques vegades escriu filosofia sense tenir en compte la poesia. Probablement, l’exemple més clar sigui aquell poemari guanyador d’un Premi Nacional, Matar a Platón (Tusquets). Doncs bé, a La compasión difícil ens trobem també amb aquesta substància filosòfico-poètica presentada amb un estil molt coherent, que vol despertar al lector, que l’anima a què participi del discurs. Maillard pot arribar a descompondre cada paraula fins reduir-la a un mot abstracte, cosa que connecta amb la seva idea de què el llenguatge no és, sinó, una projecció del jo, que queda lluny de qualsevol veritat. L’autora es mostra escèptica, i això fa que el lector es pugui sentir confós, ja que el situa en un espai molt difús entre allò real i allò imaginat, entre el que és moral i el que no ho és. Aquesta és una escriptura radical que va a l’arrel de totes aquestes qüestions fonamentals i que busca produir, potser, un petit canvi al món.
