Acte contra natura

A ‘Bondrée. La frontera del bosque’, d'Andrée Michaud, un policia ha d'investigar una sèrie d’assassinats comesos en un entorn natural

Marta Planes. Lleida / @martaplanes


Bondrée. La frontera del bosque (2014) d’Andrée Michaud, és un dels títols que inaugura la redissenyada col·lecció AlianzaLit (Alianza Literaturas d’Alianza Editorial) on trobem títols tan heterodoxes com La saga/fuga de J.B. de Torrente Ballester, Chistes para milicianos de Mazen Maarouf  o Turcos en la niebla de Enrique del Risco. Bondrée. La frontera del bosque és obra d’una autora francocanadenca que situa l’acció al territori fronterer entre els Estats Units i el Quebec. Bondrée o Boundary és «una tierra apátrida, un no man’s land» marcada per la llegenda de Pierre Landry, un caçador que es va instal·lar a la zona als anys 40, fugint de la Segona Guerra Mundial. Però l’acció arranca el 1967, quan el territori s’ha convertit en una zona de xalets i cabanyes on passen les vacances d’estiu tant nord-americans com quebequesos.

La narradora és una nena de dotze anys anomenada Andrée, que amb la seva família s’integra en la petita comunitat que s’ha format al voltant del llac Boundary Pond. Tot i que l’autora alterna la veu d’Andrée amb un narrador omniscient, és la petita que recorda aquell estiu del 1967, en què va desaparèixer i morir Zaza, una adolescent popular, atractiva i carismàtica. Quan es descobreix el seu cadàver, molts apel·len a les antigues llegendes del bosc, a l’esperit de Pierre Landry, mentre l’inspector en cap Stan Michaud serà l’encarregat d’intentar aclarir si ha estat una mort accidental o hi ha un assassí que assetja entre els arbres. Però una nova mort, la de la millor amiga de Zaza, farà inclinar Michaud cap a la segona opció. La desgràcia unirà la comunitat: francòfons i anglòfons que fins aleshores només se saludaven, es fan forts davant la tragèdia per descobrir l’enemic invisible.

El paisatge juga un paper molt important en la novel·la, ja que l’autora dedica gran part de la narració a descriure la frondositat i colors dels seus arbres, les zones obagues i humides i els animals que les habiten, les aromes «mezcla de agua, pescado, coníferas recalentadas y arena mojada, combinados con el olor ligeramente mohoso que impregnaba la casa hasta septiembre». Micahud ens situa des del primer paràgraf en un microcosmos misteriós (la boira del llac, els espessos boscos), però també els mosquits, la forta calor de l’estiu… un clima opressiu i angoixant en què l’ambient es torna irrespirable. El lector s’endinsa en la investigació com si ho fes en aquests boscos espessos: a poc a poc i amb precaució. Sense cap diàleg i entre interminables descripcions, la natura hostil, omnipresent, llastra la trama policíaca. L’autora no aconsegueix que el llenguatge poètic amb el que busca crear un clima de misteri quadri amb el ritme d’una investigació policial. Cap pausa, paràgrafs llargs que sovint reiteren informació que ja s’ha donat al lector. Aquesta estructura es podria sostenir amb personatges carismàtics, però no els trobem en aquesta novel·la.

L’autora no entra a fons en els individus: els Mulligan, els Morgan, els Ménard, els Duchamp… són peces pràcticament intercanviables. L’autora vol dotar de consistència caràcters com el del forense, que recita Shakespeare mentre practica les autòpsies o l’inspector Michaud, que parla amb els morts, però són només pinzellades. El despertar a la vida de la innocent Andrée, la infantesa de la qual s’acaba de cop després de viure en aquesta comunitat que es desintegra a passos de gegant, és una de les trames més consistents, tot i que poc original. Si el lector no sent empatia vers els personatges ni les víctimes, és realment difícil que li interessi la investigació. Un altre hàbit que llastra la lectura és la presència continua d’expressions en anglès. S’entén que l’autora vol reflectir l’ambient de frontera d’una terra de ningú en què conviuen francesos i anglesos, però en alguns capítols arriben a molestar les interjeccions, frases fetes o insults en anglès enmig d’un text escrit originalment en francès.

El ritme s’accelera i el desenllaç es precipita massa a prop  del final, quan segurament molts lectors hauran abandonat la novel·la, farts de les interminables i reiterades descripcions dels paisatges i les activitats dels estiuejants, que d’altra banda són del tot anodines: banys al llac, barbacoes, excursions infantils… Potser amb aquesta insistència a apel·lar a l’esperit i llegendes negres del bosc, encara que finalment l’assassí és descobert, l’autora vol suggerir que el veritable culpable de les morts és la comunitat humana que ha pertorbat la tranquil·litat d’un territori verge que torna a quedar abandonat després del tràgic estiu: «a pesar del número relativamente poco elevado de veraneantes, la presencia del hombre contrariaba durante unos meses a la naturaleza salvaje del lugar. Desde comienzos de junio, se empezaban a oir portazos, la crepitación de las radios mal sintonizadas, a veces un niño gritando que había atrapado un pescadito». La natura, doncs, ha vençut els humans.

Categories
LLIBRESNovel·la negra / Thriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES