Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Em feia una mica de respecte acostar-me a l’obra de Joyce Carol Oates (Lockport, New York, 1938), candidata al Nobel des de fa anys. És una escriptora molt treballadora, amb una obra ingent publicada, amb el seu nom o amb diferents pseudònims, una part remarcable de la qual amb una bona traducció al castellà. Un altre aspecte que me n’allunyava rau en la freqüència de la violència en les seves novel·les, cada vegada m’afecta més aquest tema ja que, segons la meva percepció, aquesta violència, habitual en la literatura i el cinema, en el present s’ha fet més realista, directa i descarnada. Quan un autor o autora té una obra extensa, a més a més, saps que es fa difícil la tria inicial i que segons el que hagis escollit pots fer-te una imatge distorsionada del conjunt.
Oates forma part d’una generació admirable d’escriptors del seu país, amb els quals ha tingut odis, admiracions mútues, amistats i allunyaments. Molts d’ells han mort, ja. El seu és un món complex, fosc però humà, on hi té una certa incidència la fatalitat. Hi convergeixen els temes rellevants de la cultura occidental contemporània, sobretot, per raons òbvies, aquells que afecten la societat nord-americana. L’escriptora és una dona molt intel·ligent, amb una gran experiència i amb un doll de referents intel·lectuals al darrere de les seves històries. Té fama, així mateix, d’allargar massa les seves narracions i d’afegir-hi un munt de camins laterals que aporten informació sobrera i fan el conjunt més feixuc. Això es fa evident en aquesta novel·la.
Carthage (Debolsillo amb traducció de José Luis López Muñoz) porta per títol el de l’indret on passen els fets. Tot s’inicia amb la desaparició d’una noia de dinou anys, complicada i difícil, inadaptada, tot i que compta amb una família afectuosa, comprensiva, benestant, tradicional però oberta. Les sospites recauen en un antic promès de la germana gran, més bonica i convencional que la desapareguda, un noi que va tenir la mala pensada, empès per un patriotisme mal entès i per alguns referents familiars, d’anar a lluitar per la pàtria, a l’Iraq. El xicot torna malmès, física i psicològicament. El compromís amb la germana es trenca i tot es va enrarint de forma progressiva, amb salts en el temps i monòlegs interiors d’alguns dels personatges. El tema ajuda l’autora a fornir un complex discurs antibel·licista, amb unes quantes pàgines dedicades al dia a dia d’aquestes guerres absurdes i terribles i, més endavant, un altre sobre les presons, la pena de mort i la relativitat de la seva suposada eficàcia.
Tot plegat resulta excessiu, per més ben escrit que estigui, i desvia l’atenció, tot i que tingui un sentit, de la història central i els seus personatges. En algun moment es cau en el parany de fregar massa el thriller convencional i el gir argumental de la darrera part del llibre sembla, així mateix, una mica forçat. Però, vaja, tot pot ser, en la vida real. La novel·la té un punt redemptorista, que en algun moment resulta excessiu. La vida dona moltes voltes i, en ocasions, som nosaltres mateixos qui ens la compliquem sense necessitat. Per a tot cal maduració i aspectes com el patriotisme, el sacrifici, els eteris ideals predicats de forma irresponsable per part dels poders que mouen els estats i el món, en general, no tenen pietat amb la fragilitat de les nostres aspiracions. I amb bones intencions i de forma innocent es poden congriar molts ressentiments. Amb totes les limitacions, algunes de les quals lligades a l’extensió excessiva de la novel·la, resulta evident constatar la grapa d’Oates i el seu pes literari i intentar entrar de nou en el seu univers, tan personal.
