Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Nora Helmer torna a casa. La protagonista de Casa de nines (l’obra més coneguda del dramaturg noruec Henrik Ibsen), que va abandonar el seu marit i els seus fills vint anys enrere, es presenta de nou a la llar familiar per demanar al seu marit que tramiti la petició de divorci. El problema és que ella ha estat signant contractes que, com a dona casada, no pot fer ja que la societat masclista en la que viu exigeix que les qüestions legals les porti el marit. Ni tan sols pot tramitar ella la demanda de divorci, ho ha de fer ell. La visita de la Nora no és, per tant, cap marxa enrere, sinó que la seva necessitat d’independència és més ferma que mai.
Ara bé, aquesta retrobada no serà fàcil. A casa l’esperen el seu marit (Ramon Madaula), profundament dolgut encara per l’abandonament, la filla (Júlia Truyol), plena de retrets amb la seva mare pel mateix motiu, i la minyona (Isabel Rocatti). Nora (Emma Vilarasau) tracta d’explicar-los les seves raons per marxar, però sobretot aprofita per denunciar la situació de la dona en una societat que no posa les coses fàcils a les dones, menys encara si aquestes volen ser esperits lliures. Nora és una dona forta, valenta, que no s’arronsa davant les adversitats, mentre que la seva filla sembla fugir precisament d’aquest model de dona, ja que encara se sent afectada per la decisió de la seva mare vint anys enrere.
El marit de la Nora és un home trencat, que ha intentat refer la seva vida com ha pogut però no se n’ha acabat de sortir del tot. En alguns moments de l’obra, veiem Madaula articulant postures i gestos d’home absolutament desfet. No és només el mal d’haver perdut la seva dona, i la tristor de retrobar-se amb una experiència que ha estat dramàtica per a ell, sinó també la certesa, una vegada més, que a la Nora no se la pot guanyar de cap manera. Per la seva banda, el paper de la minyona és bastant més neutre i serveix com a contrapès de les tensions que es respiren en la visita de la protagonista. De fet, en la primera conversa entre elles hi ha estones d’un humor que anirà apareixent de forma intermitent al llarg de l’obra.
Aquesta Casa de nines, 20 anys després és obra de Lucas Hnath i està dirigida per Sílvia Munt. És evident que en aquest text hi ha situacions que ens fan reflexionar sobre la situació de la dona al llarg de la història, però també en l’actualitat. És una obra clarament feminista amb una posada en escena mínima, de tons blancs i grisos (com el vestuari dels personatges), una sobrietat escandinava, freda. El diàleg final entre Nora i el seu marit és un brillant xoc entre la fermesa i les reivindicacions d’ella i la davallada, una vegada més, d’ell. Malauradament, sembla com si el motor de l’obra estigués precisament en aquest desenllaç i tot el que veiem anteriorment funcionés a mig gas.
És la primera vegada que em passa amb Madaula i Vilarasau, dos grans actors, però no m’he cregut pas els seus papers. Els he vist excessius i crec que el problema rau, precisament, en què els personatges que interpreten són molt artificials i el text busca massa la reacció de l’espectador. Dit d’una altra manera, l’excés de dramatisme que veiem en les actuacions estan molt per sobre del que realment ofereix el text. En aquest sentit, cal dir que la posada en escena és massa minimalista i freda per a un text com aquest. Els diàlegs no són prou sòlids com per aguantar gairebé dues hores d’obra. Crec que hagués estat interessant introduir elements (escènics i textuals) que remetessin una mica millor al que va passar vint anys enrere i que haguessin permès que el dramatisme fos més versemblant.
___________
Casa de nines, 20 anys després / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Direcció de Sílvia Munt / Text de Lucas Hnath / Fins el 28 de juliol del 2019 / 110 minuts / www.teatreromea.com
