Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La Filmoteca de Catalunya està dedicant un cicle i una exposició al director polonès de cinema Krzysztof Kieślowski (Varsòvia, 1941-1996), conegut sobretot per al seva trilogia dels colors (Blau, Blanc i Vermell) i també per la pel·lícula La doble vida de Verònica. Kieślowski considerava que el cinema havia de tenir una funció que anava més enllà de l’entreteniment, i aquesta era la de crear imatges que servissin per comprendre la realitat i millorar-la. En aquest sentit, el director estava més interessat per la no ficció que per la ficció, no debades es va formar com a documentalista. Ara bé, el documental tenia el handicap de topar amb el sistema comunista polonès, poc obert a que ningú suggerís millores en una societat que, teòricament, ja funcionava bé.
En moltes de les seves pel·lícules veiem un tema recorrent, que és la lluita entre l’individu i la norma, entre la llibertat del ser humà i una llei que, sovint, no té cap sentit. És a dir, l’absurd limitant el desenvolupament de les persones i la societat. És per això que els personatges de Kieślowski són operaris humils, treballadors anònims sense gaire futur, amb unes vides més aviat grises que busquen aquelles petiteses que els facin il·lusionar-se o, simplement, seguir endavant. Com diu la pròpia Filmoteca, Kieślowski mostra molt bé la socialització de la misèria a través de la vida de perdedors que estan totalment absorbits o dirigits pels engranatges del sistema.
El propi director reconeixia que la seva visió de la vida era profundament pessimista i que el futur era de les coses que més l’esgarrifaven. És inevitable que aquesta mirada pessimista impregni les seves pel·lícules. Aquests dies he anat a veure una de les pel·lícules programades, Personal, el protagonista de la qual és un jove que entra a treballar al taller de vestuari d’un teatre. Una vegada Kieślowski ens fica en aquest teatre, ja nos ens en deixarà sortir. Encara que estem davant d’una obra de ficció, la tècnica i la narrativa cinematogràfica que utilitza el director s’apropen molt a un documental amateur, amb plànols molt tancats i moviments (a vegades violents) de la càmera. Això és perquè el cinema de Kieślowski vol apropar-nos al màxim a l’experiència de la realitat, com si volgués que l’espectador estigués integrat en la pròpia escena.
La companyia de teatre que ens mostra el director polonès es comporta com una gran família tancada, que viu aliena a l’exterior. Sabem que fora de l’escenari hi ha vida, però ens arriba de passada, a través de petits comentaris o d’una porta que s’obre i ens ensenya dues persones jugant al tenis. Aquesta companyia està organitzada com una empresa o, millor dit, com una reproducció a petita escala del sistema socialista que vol criticar Kieślowski. Hi ha una jerarquia, un director que se sap per sobre dels actors, un protagonista que maltracta l’encarregat de vestuari, una necessitat d’aplicar la norma, d’imposar el càstig i també hi ha un jove, Romek Januchta, que arriba amb ganes de fer coses noves. Aquest jove, el protagonista (interpretat per Juliusz Machulski), és també una reproducció a petita escala d’aquelles veus de la societat que criden massa quan no toca i que cal donar-li el copet a l’esquena primer i després assegurar-se que no surt de l’engranatge del poder.
La pel·lícula data de 1976, dura poc més d’una hora i va ser rodada per a emetre’s a la televisió. Va rebre el primer premi al Festival de Mannheim i una quinzena de guardons a Polònia. Crec que per gaudir del cinema de Kieślowski cal estar preparat, o almenys cal anar amb la disposició de veure un llenguatge cinematogràfic que en aquella època no era tan habitual (ara ho és més, i amb millors recursos tècnics) i que en un primer moment pot suposar certa incomoditat per a l’espectador. Kieślowski mostra la quotidianitat en brut, la banalitat i el desencís sense gaires filtres i és d’aquesta manera com ens cau a sobre el pes de les situacions que retrata; el pes, en definitiva, d’una existència grisa.
