Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
S’ha estrenat a La Villarroel Un dia qualsevol, una obra en clau de comèdia que incideix en el tema de la vellesa, les seves limitacions i el paper de les persones de la tercera edat en la societat del present. L’obra està escrita i dirigida per Oriol Tarrason, gran home de teatre, director de Les Antonietes, i compta amb tres grans actors de l’escena catalana, Imma Colomer, Pep Ferrer i Quimet Pla, amb el contrapunt d’Annabel Castan en el paper d’una jove infermera, i la col·laboració puntual d’un grup de gent gran. La temàtica dels vells ha estat tractada sovint en el teatre i el cinema, així com la de les residències d’avis. El tema és seriós, dramàtic, i potser per això, en molts casos, com en aquest, s’ha optat pel to de comèdia i per recórrer a l’humor, un humor el qual, per raons òbvies, relacionades amb la decadència vital, de vegades resulta força ombrívol.
Quimet Pla i Pep Ferrer interpreten dos ancians, de diferent edat, que comparteixen habitació en una residència, cadascun amb les seves dèries i manies. Ernest, el més gran, va en cadira de rodes i té la fràgil esperança de què la seva situació és temporal i que un fill, amb el qual no té una bona relació, l’anirà a buscar quan li sigui possible. Mateu, una mica més jove, ha estat sempre un solitari, un conco acostumat a fer allò que li abelleix i que emet discos antics a través d’una ràdio interior de l’establiment, que du el sarcàstic nom de Ràdio Diàlisi. A la residència arriba una dona que acaba de quedar-se vídua i vol fugir de la sobreprotecció de la seva filla. La dona anima la monotonia del centre i incideix en el tema d’aprofitar la vida, mentre duri, amb propostes que freguen la inversemblança. Molts temes ben actuals, potser un excés, suren per aquesta obra àcida, que recorre en algun moment a l’acudit fàcil, destinat a fer riure el públic. Coses com l’eutanàsia, la hipermedicació, la solitud, el tracte infantilitzat que es dona molt sovint a la gent gran en aquests establiment, amb tota la bona fe, o el sexe en decadència, sorgeixen en algun moment, així com la inevitable manca d’independència física a la qual, de forma inevitable, ens aboca tot sovint el pas del temps.
Uns temes, tots ells, molt seriosos i que potser faran que la gent més gran que vegi l’obra no rigui del mateix que faci riure als joves. La nostra societat occidental cada dia és més vella, segons la demografia. Les ximpleries que podem fer els grans poden resultar hilarants però responen, en molts casos, a la pèrdua de memòria i capacitats. De tota manera està bé riure de les realitats que ens sacsegen, és un recurs molt humà. Al capdavall, com evidencia l’obra, la mort i la malaltia poden afectar gent jove, que suposadament tenia molta vida pel davant, mentre que la vellesa i els seus límits sovint s’allarguen de forma artificial, a causa dels avenços mèdics i farmacològics. En la nostra societat, i potser així ha estat sempre, d’una o altra manera, la vellesa fa nosa i fins i tot la paraula vell se sol substituir per un munt d’eufemismes, mentre que la publicitat ximpleta sembla que vulgui predicar-nos de forma constant que la voluntat fa miracles i que un no és vell ni està malalt si no vol i fa bondat en temes recurrents: menjar sa, no fumar ni beure, fer esport… L’obra funciona però li manca una mica més de profunditat, en l’intent de què la situació resulti amable. divertida i distreta, sense defugir un cert plantejament seriós. Al capdavall la vida, ben sovint, és, de fet, una tragicomèdia.
_______
Un dia qualsevol / Teatre La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text d’Amelia Bullmore / Direcció i autoria: Oriol Tarrason / Fins el 28 de juliol de 2019 / 80 minuts / www.lavillarroel.cat
