Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila
La muerte de Virgilio és l’obra més coneguda de Hermann Broch (1886–1951), quin ha estat considerat per la crítica com un dels grans autors del segle XX per fer una renovació de la novel·la, posant aquest títol al mateix nivell que grans clàssics de la literatura com l’Ulysses de James Joyce o A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. La muerte de Virgilio (Alianza) és un llarg monòleg interior del poeta Virgili, on es narren les seves últimes hores abans de morir. La història sorgeix en el marc del regnat de l’emperador August, i descriu com en aquestes últimes hores Virgili està a cavall entre la consciència i la inconsciència. El murmuri de la veu interior de Virgili dissecciona amb bisturí la realitat de tot el que l’envolta, fins arribar a qüestionar-se la vida mateixa.
En la segona part del llibre el personatge cau en un estat de somnolència produït per la febre, a partir de la qual el poeta s’adona del buit existencial que ha suposat la seva vida, que queda reduïda a res. El deliri causat per la febre provoca en Virgili un seguit de reflexions filosòfiques que tenen a veure amb grans dubtes existencials: què hi ha de vida en la mort i que hi ha de mort en la vida, per exemple. D’aquesta manera l’autor porta el personatge a un territori desconegut, es troba en un terreny entre la vida i la mort, gràcies a un estat de somnolència en el qual només hi ha el res més absolut. El personatge se situa a mig camí entre allò real i allò irreal, entre la consciència i la inconsciència i s’exploren noves realitats, ja que aquesta ha deixat de tenir sentit. No només la realitat deixa de tenir sentit, també els mots, que perden el seu significat; ja no es pot expressar res. Virgili es troba fora del temps i del llenguatge, un llenguatge desprovist de puntuació en molts casos, com a representació de la inconsciència latent en el monòleg interior.
En aquesta obra, tot es dilueix, tot s’esborra. La realitat deixa de tenir una importància metafísica i ja no podem expressar-nos a partir d’ella. La realitat està esquerdada. El ser i la realitat se separen i únicament ens queda la buidor. Com que la realitat ha deixat de tenir sentit, tampoc és útil anomenar-la amb mots. Són constants les reflexions sobre les possibilitats del llenguatge, i gràcies a això, Hermann Broch deixa de banda la narració tradicional per a donar pas a una renovació de la novel·la. El llenguatge utilitzat per l’autor presenta una complexitat sintàctica i una gran utilització de les subordinades.
La pulsió de la mort és present des de la primera línea, però es fa molt més latent en l’última part del llibre, quan el cos de Virgili ja no aguanta més i es fon amb la buidor (que no deixa de ser la totalitat de l’univers). La narració mostra la vida de Virgili envoltada per la veu més o menys llunyana de la mort, que tard o d’hora ens arribarà sempre a tots. Des d’aquesta perspectiva, es construeix una idea de mort molt diferent de la que estem acostumats a pensar. Hermann Broch apunta a que potser la vida i la mort no són coses tan diferents sinó que es barregen i és complementen: la mort com aquell espai on s’obre la vida o la vida com aquell espai on s’obre la mort.
Aquest llibre qüestiona els paràmetres establert al voltant d’aquest gran tabú que és la mort i ens mostra una altre manera d’enfocar-ho. Crec que la gran valentia de Broch es poder dedicar tantes pàgines a parlar de quelcom que és tant inefable com la mort, una reflexió sostinguda sobre un llenguatge que es posa en dubte en cada moment. Gràcies a la seva habilitat narrativa, La muerte de Virgilio convida a fer una reflexió entorn al que entenem com a realitat, vida i mort.
