Si hi ha un personatge clau en la història de la poesia estatunidenca, aquesta és Emily Dickinson (Massachusetts, 1830). Tot i ser una de les veus més rellevants de l’art del vers, Dickinson no obtingué en vida ni la meitat del prestigi que va aconseguir amb la publicació pòstuma de la seua obra. L’autora va nàixer a Amherst, un poble del comptat de Hampshire, i l’estricta religió protestant que professava la seua família va influir de manera notòria en la seua obra. Durant la major part de la seua vida, Dickinson va viure tancada a casa, comunicant-se amb les poques amistats que tenia via carta, gràcies a les quals avui dia es conserva gran informació sobre l’escriptora.
Sabina Editorial publica enguany un poemari bilingüe anglès-castellà sota el nom de Vorágine en el Cielo, fent referència a les dificultats que enfrontà en vida la poeta, i que s’hi veuen reflectides en la seua obra. Tant és així, que la temàtica més utilitzada en el seu treball està relacionada amb la natura –sol, cel, terra, paradís–, i la qual fa que la poesia de Dickinson siga indiscutiblement incomparable amb la d’algun altre escriptor, no sols per les imatges fascinants que dibuixa als seus poemes, sinó també pel seu estil en què abunda l’ús de majúscules i guions.
La vida d’Emily Dickinson sempre ha estat un misteri per a molts biògrafs i lectors, especialment en l’àmbit amorós. Són nombroses les especulacions que s’han fet envers la seua orientació sexual, ja que molts dels seus poemes no especifiquen el gènere al què escriu, així com també les centenars de cartes que va escriure a la seua cunyada amb contingut romàntic. L’obra de Dickinson va patir canvis i retocs estilístics tant per part del seu mentor literari com d’editors perquè els seus versos s’ajustaren a la norma literària de l’època, a la qual cosa ella es va negar. No seria estrany, doncs, que ens trobàrem davant d’una altra autora silenciada per la seua ploma, en qualsevol dels seus sentits.
Vorágine en el Cielo, traduït al castellà per Ana Mañeru Méndez i María-Milagros Rivera Garretas, és un recull de vint-i-sis poemes de l’autora estatunidenca que cal llegir, no sols per la bellesa literària dels seus versos, sinó també pel llenguatge tan potent i real que et transporta al cel que Dickinson descriu. Com va escriure l’escriptora, «ignorem la nostra veritable estatura fins que ens posem dempeus». I, sens dubte, ella va aconseguir posar-se dempeus en la seua època.
