Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
A L’estilita, d’Uri Costak (Amsterdam/Destino), ens trobem amb aquesta escena: «Allí dalt, també. Com una vertadera estàtua. Un home de cabells blancs, eixut, vestit amb quatre parracs i assegut en la posició del lotus, amb les cames plegades com un iogui, rebia amb una serenitat envejable els primers raigs de sol que acaronaven el poble.» Abans de rebre aquest llibre desconeixia el mot «estilita». Si hom fa una ràpida cerca al diccionari, podrà trobar el model d’home que Uri Costak ens hi proposa: «que viu damunt una columna.»
El periodista barceloní ens transporta fins a un poble francès, Gyors de la Montagne, famós, fins a la data, per una escultura en memòria del compte Rodari sobre d’una columna. Aquesta és la gran atracció del poble, famós per aquesta peça d’art, que dona a menjar a tot el poble gràcies a la seua força turística. Per desgràcia, durant un temporal, un raig cau sobre ella i la fa malbé, deixant el poble sense la seua gran font d’ingrés. Mentre l’alcalde i els ajudants cerquen com solucionar l’enfonsament turístic i, en conseqüència, econòmic, apareix un home, l’estilita, immòbil, a sobre de la columna. Sense dir-ne res.
Una de les virtuts del llibre és la forma amb la qual Costak narra la història. Capítols breus, extremadament breus, d’un parell de pàgines. Amb aquesta estructura de capítol fugaç, juntament amb el vocabulari senzill, fa que tot llisque de forma molt natural, com si foren bafarades als còmics. Passes pàgines, amb ganes de més, i dubte molt que el llibre puga durar més d’un parell d’hores. Ara bé, d’on prové això de l’estilita? Eren uns monjos, cristians, que vivien a l’Orient Mitjà durant el segle V. Segles després, Uri Costak transporta un element del passat als nostres dies, creant així una curiositat difícil de controlar.
La ubicació és Gyors de la Montagne com podria ser Santa Coloma de Gramenet, és igual quan i qui, perquè de fet, el nostre gran protagonista solament fa una acció durant el llibre: apujar-hi. El que enganxa del llibre és veure com la societat actual reacciona envers un element que ens és aliè. L’home no és violent, solament vol estar en pau i tria aquest lloc, perquè és adient, i perquè no molesta ningú. Els nombrosos dubtes comencen a dissipar-se amb el pas de les pàgines. L’estilita no vol res. No és una protesta contra la falta d’habitatge, ni una vaga de fam per motius polítics, solament vol trobar-se. A poc a poc la llegenda de l’estilita corre com la pólvora i troben en ell una forma —aprofitada— de tornar l’esplendor que havia deixat l’estàtua calcinada. L’Uri Costak m’ha fet pensar com actuarien en una zona més gran. A València no tinc cap mena de dubte, depenent de la data, botaríem foc a columna i estilita. Ara bé, com reaccionaria la societat barcelonina amb un estilita a les quatre columnes de Puig i Cadafalch?
