La ‘mirada’ de Leopoldo Pomés

El fotògraf i publicitari barceloní va morir ahir, un mes i mig després de presentar el seu llibre ‘No era pecat: Vivències d’una mirada’
Pomés rodant un espot per a Coca-Cola, als anys seixanta.

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

Fa un mes i mig aproximadament vaig tenir la possibilitat de veure i escoltar Leopoldo Pomés, que presentava el seu llibre No era pecat. Vivències d’una mirada (Ediciones 62/Tusquets). Es tracta d’un llibre de memòries en què el fotògraf barceloní evoca moments personals i professionals que afloren en el record a manera d’una col·lecció d’instantànies i que recullen les principals vivències, influències i interessos artístics que han orientat la seva dilatada carrera com a fotògraf i publicista.

Escric aquest article el dia que Pomés ha mort, perquè crec que val la pena no oblidar la seva figura. Alguns dels trets que caracteritzen aquestes memòries són el sentit de l’humor, la mirada entranyable, l’amenitat, l’amabilitat envers el lector. Pomés ens convida a compartir un tast del que han estat alguns dels seus moments més especials sense cansar, sense enfarfegar. Dic un tast perquè, com és sabut, Leopoldo Pomés a més de la passió per la fotografia era un gastrònom de primera i l’ànima de dos locals de restauració llegendaris que formen part de la Barcelona mítica dels anys setanta i vuitanta del passat segle: la truiteria Flash Flash que va obrir el 1970, i el restaurant Il Giardinetto, tots dos al carrer de la Granada del Penedès, supervivents del que fou Tuset Street i que gaudeixen avui encara d’una envejable salut. De la passió per la gastronomia, a més d’un capítol central amb el títol de «Menjar és una festa. Experiències gastronòmiques», n’és testimoni l’índex en forma de menú on el contingut de les memòries se’ns ofereix sota els epígrafs: «Entrants», «Primer plat», «Segon plat», «Postres», i, per acabar, «Cafè, copa i petits fours». Com altres passions i vocacions, aquesta té les arrels en la infantesa, en els àpats amb el seu pare a les 7 portes i en l’observació de les converses del pare amb el cèlebre senyor Paco Parellada.

De vocació i vocacions ens en parla Pomés i de com pràcticament totes elles tenen l’origen en l’entorn familiar on la figura paterna seria decisiva. «La foscor, la llum i la carn» és dels capítols més interessants i entranyables, Pomés hi fa un relat sintètic i viu dels anys de formació d’una personalitat enormement curiosa, creativa i hedonista en una Barcelona de postguerra on l’adolescent busca la llum -i les noies- encara que sigui en la desapareguda Avinguda de la Llum, metàfora perfecta. El jove Pomés intueix ben aviat que malgrat l’atmosfera opressiva de la postguerra i el franquisme, hi havia d’haver una alegria de la vida i un goig de la carn que no podien ser pecat per més que l’autoritat competent així ho decretés. Admiració per la bellesa, erotisme i hedonisme es donaran la mà d’una manera elegant i suggestiva en la fotografia i en la faceta com a creador publicitari. De fet, se’l  pot considerar com l’introductor de l’erotisme en la publicitat dels anys seixanta i setanta amb la imatge de la model Margot Kocsis cavalcant un cavall blanc per la platja com a icona de la campanya del Brandy Terry. La publicitat és una de les facetes creatives i professionals que més fama i diners li han donat. Des dels anuncis de Terry a les campanyes institucionals –Campionat Mundial de Futbol 1982, candidatura als Jocs Olímpics…–  són els  populars anuncis de les bombolles del cava Freixenet els que aporten més anècdotes sucoses sobre els diversos actors i actrius internacionals que les van protagonitzar.

Des de la perspectiva dels anys, Pomés es considerava afortunat, afortunat amb les dones també que no podien faltar en les seves memòries, com tampoc els amors, en particular per Karin Leiz –musa, amant, esposa, col·laboradora, còmplice…  Segons explica, per al seu pare l’elegància era una noia amb una simple bata d’estar per casa, però si li poguéssiu preguntar ara us diria que l’elegància, on la segueix trobant, és en la Karin. Tampoc no hi podien mancar les amistats en les memòries d’una persona que s’ha voltat de còmplices en l’entorn d’artistes plàstics, de dissenyadors, arquitectes, poetes, escriptors, cineastes. La llista és llarga i hi trobem Brossa, Tàpies, Cuixart, Pons, Luján, García Márquez, Chillida, Milà, Correa i tants d’altres.

Amb tot, però, la vocació primera i principal és sens dubte la fotografia. Per a Leopoldo Pomés, l’acte de mirar era l’inici de tot. La mirada és essencial. Sempre li va agradar mirar, badar, observar, captar amb els sentits la vida i plasmar-la en una imatge. Afirmava que amb el pas dels anys aquesta idea s’ha mantingut sempre com el principi i motor de la seva obra: la mirada. La mirada i la transmissió de la mirada. Descriu com el moment més carregat d’emoció per al fotògraf el moment de revelar una foto perquè és el moment en què comprova si ha sabut fixar els matisos de la mirada que l’ha inspirada, i comenta amb recança com amb la fotografia digital s’ha perdut la màgia del revelat. El que no ha perdut gens la màgia són les seves fotografies (personalment sóc una enamorada de la seva col·lecció en blanc i negre Barcelona, 1957). Val la pena, doncs, donar un cop d’ull a les memòries d’un fotògraf que educà el bon gust de tota una generació enmig del món gris i depressiu de la postguerra. Com se sol dir, ell és mort, la seva obra segueix viva.

 

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES