Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Colm Tóibín (Enniscorthy, Irlanda, 1955) sembla un home d’allò més convencional, una persona senzilla, natural, espontània, amb sentit de l’humor. Encara que és irlandès de naixement i que resideix a Nova York, on és professor de literatura de la Universitat de Columbia, parla català i ho fa molt bé. Entre 1975 i 1978 va viure a Barcelona, en un apartament a la Plaça Reial i té una casa al Pallars Sobirà. És per això que mai perd de vista el que passa a Catalunya. Aquests dies, Tóibín ha estat per Barcelona i ha passat pel cicle de converses de La Pedrera, on ha dialogat amb el periodista Jordi Nopca.
El posat de l’autor irlandès és relaxat, esclata a riure constantment i sembla parlar sense cap filtre. Si Nopca li demana pel judici del Procés, ell respon sense pèls a la llengua: «No pinta gens bé això, he vist imatges i els jutges del Procés fan cara de mesquins». I afegeix: «Tenir a la presó els polítics catalans és ridícul, per què, a veure, ¿què ha fet exactament la senyora Forcadell?». Aquesta naturalitat de Tóibín el va portar, no fa gaire, a veure’s en una polèmica per assegurar a un mitjà britànic que ell mai escriuria thrillers, perquè l’avorreix tant com veure la televisió. Aquelles declaracions van aixecar polseguera entre els autors irlandesos d’aquest gènere i també a les xarxes socials. «No em va preocupar gaire que m’insultessin a Twitter, però vaig aprendre que a vegades és millor estar callat i a no fer mai més entrevistes per telèfon», explica.
Sobre la seva estança a Catalunya als anys setanta, Tóibín recorda que «era increïble veure tants joves fent orgies el mateix any que Franco s’estava morint, allò a Irlanda era impensable». De fet, «quan vaig tornar a Irlanda el 1978, vaig trobar-me una societat on l’homosexualitat no era legal, ni el divorci, ni els anticonceptius i les cases no tenien calefacció, així que no és estrany que em sentís necessitat de practicar un periodisme combatiu que em va fer guanyar uns quants enemics que encara conservo, però a mi en aquella època no m’importaven gens les reaccions». L’autor aprofita per recordar el moment en què Irlanda va aprovar el matrimoni entre homosexuals, l’any 2015: «abans d’això, a Irlanda ningú era homosexual, però en plena campanya per aprovar aquesta llei, el llavors Ministre de Sanitat va dir que era gai, i tot seguit una presentadora de televisió també ho va fer, i un altre polític… Pels carrers tothom sortia de l’armari, i anaves preguntant: “oh, però tu també ho ets?”», diu entre riures. I conclou: «de sobte, tota Irlanda era gai, era magnífic!».
Tornant a la seva relació amb Catalunya, l’escriptor assegura que «si ara fos aquell jove que vivia a Barcelona, escriuria la gran biografia de Jordi Pujol, un personatge molt shakespearià, i retrataria Marta Ferrusola comptant els calerons com si fos una deessa grega, aquesta és tota una història!». Però Tóibín és ara un escriptor de 64 anys preocupat per altres temes. El darrer llibre que ha publicat és Mares i fills (Amsterdam/Lumen), un recull dels seus relats que toquen qüestions que recorren tota la seva obra: les emocions contingudes, la transformació de les relacions familiars, l’emigració, l’exili, la societat de la seva Irlanda natal, el sentiment ambigu de pertinença i els retorns impossibles. Amb aquestes temes per bandera, sembla pertinent, doncs, preguntar a Tóibín per Europa: «Europa és un continent fràgil ara mateix, i crec que cal estar agraïts per tot el que la Unió Europea ha portat a molts països, començant per Irlanda, i no parlo només en termes econòmics, també culturalment». Ara bé, l’autor té clar que «per molt que es digui, ningú se sent un ciutadà del món realment, és difícil que un se senti europeu per sobre de la seva nacionalitat, en el fons un és belga, francès, alemany o català, però no europeu».
Tóibín diu que se sent còmode amb l’etiqueta de «literatura intimista» per a la seva obra, però rebutja que sigui sobretot un intimisme proper al món femení: «jo parlo d’homes i de dones, de fet em sento molt intrigat pels homes heterosexuals, em semblen un misteri, mentre que les dones heterosexuals les entenc molt bé perquè he conviscut amb elles». I diu en broma: «tu saps, Jordi, que m’agraden els homes, oi?». I mentre ho diu posa aquella cara de murri que ja comencem a conèixer en el senyor Tóibín. Com li agrada provocar a aquest autor que va créixer llegint Kafka, Sartre, Camus i Hemingway! «Quan era adolescent fugia de la literatura irlandesa, perquè en els llibres no hi volia trobar pluja, catolicisme, tristor i problemes amb la sexualitat, això ja ho tenia en la realitat, però amb el temps vaig canviar d’idea i vaig gaudir de Joyce i de Beckett, tot i que confesso que llegir Beckett amb disset anys et destrueix per sempre».
