Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara que sempre és millor viure veient la cara amable de les coses i tirar endavant amb actitud positiva i constructiva, no podem negar que de tant en tant hem de conviure amb situacions de patiment, dolor o tristesa. A més, hi ha evidències que no podem esquivar: la mort arriba i el pas del temps és imparable. Sabut això, un ja està preparat per anar a veure l’exposició que La Fundació Catalunya-La Pedrera dedica a l’artista estatunidenc Bill Viola (Nova York, 1951), tot un referent del videoart. Tot comença amb un autoretrat: una petita pantalla mostra al propi creador simplement respirant. Del monitor surt un cable cap a un comptador que suma el nombre de respiracions. El límit són nou números, que vindrien a ser les vegades que una persona respira al llarg d’uns vuitanta-cinc anys, xifra una mica superior a l’esperança de vida d’un home als Estats Units. El recorregut de la mostra acaba amb un altre autorretrat, anys més tard, amb l’artista submergit en aigua i, també, respirant. Què passa, doncs, mentre una persona respira?
Un total de vint-i-una obres donen resposta a aquesta qüestió. L’exposició mostra la visió que Viola té de tot allò que ens fa humà, especialment les nostres febleses, i també el seu interès per fer visible allò que no és visible, allò que és intangible. Per exemple, la respiració. Però no només això, tres petites pantalles de plasma ens mostren tres retrats que, aparentment, són estàtics, però res no és estàtic en l’obra de Viola. L’artista no atura mai el temps, perquè sap que ningú té aquesta capacitat, en aquest cas ni tan sols l’art. Ara bé, qualsevol persona que s’apropi a La Pedrera ha de saber que precisament necessitarà una bona estona per captar tot el que aquest creador vol dir. Cada peça té el seu temps per projectar-se (una pot durar uns set minuts, i una altra pot superar els deu), però entre l’obra i el visitant s’estableix un diàleg i un pacte temporal: quants minuts necessita l’obra per explicar-se i quant el visitant per captar-la? En aquest sentit és recomanable arribar sense tenir gaire pressa, perquè la naturalesa de l’art de Viola és que sigui percebut de manera perceptiva, però també sensitiva. Qui vagi a La Pedrera ho ha de fer, sobretot, amb voluntat de sentir i de sentir-se.
Dit això, un hauria d’acabar l’article aquí, perquè explicar cada obra és complicat. Ho és perquè reduir les peces a una descripció física és del tot insuficient. I descriure-les de manera sensitiva és arriscat: primer, perquè qui escriu s’exposa més del que cal; segon, perquè cada obra és única en funció de qui la veu; i tercer, perquè pretendre explicar allò que s’ha de sentir és corrompre el dret del visitant a experimentar per ell mateix. Sí que podem dir, però, que Viola juga sempre amb allò que és terrenal: la vida i la mort, però també elements com la terra, l’aigua, l’aire i el foc. Podem veure obres que, per si mateixes, reflexionen sobre el pas del temps, sobre la nostra vulnerabilitat, sobre els camins vitals que es creuen, sobre el dolor… Amb una tècnica prou complexa, Viola pretén expressar de manera contemporània els sentiments que són propis de l’ésser humà des de sempre. És per això, que l’artista no dubta a fixar-se en corrents filosòfiques i espirituals d’arreu del món, com el sufisme o el budisme zen, i en pintures d’altres èpoques, com l’art medieval, per tal de representar els gestos d’una manera més innovadora i universal. A mesura que la tecnologia progressa, l’art de Viola també avança, i ho fa sempre sense text ni cap explicació que no sigui la imatge. Així la seva obra és accessible per a qualsevol cultura.
L’exposició de La Pedrera es complementa amb l’oferta d’altres institucions culturals del territori català que també exposen, de forma simultània, obres de Bill Viola: el Liceu, el Palau de la Música, el Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, el Museu de Montserrat, el Museu Episcopal de Vic i la Fundació Sorigué de Lleida. De totes aquestes peces, que amb les de La Pedrera en sumen quaranta-una, destaca les obres que l’artista va crear per a un muntatge de l’òpera de Wagner Tristany i Isolda. La mostra, que es podrà visitar fins el 5 de gener de 2020, té programada una sèrie d’activitats paral·leles, entre les quals cal parar atenció a la del 4 de desembre: des de les 18h fins a la 1h de la nit La Pedrera, el Liceu i el Palau de la Música celebraran la nit Bill Viola, tot proposant un recorregut pels tres espais per visitar de manera gratuïta les obres exposades.
________
Bill Viola. Miralls de l’invisible / La Pedrera (Passeig de Gràcia, 92) / Fins el 5 de gener de 2020 / www.lapedrera.com
