Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Fa goig quan una escriptora és capaç d’omplir un teatre per parlar de la seva literatura, tot i que en el cas d’Isabel Allende (Lima, 1942), això no sembla estrany, donat l’èxit que té arreu del món. Aquests dies ha estat per Barcelona per recollir el Premi Barcino de Novel·la Històrica, i ha aprofitat la visita per trobar-se amb els seus lectors a La Villarroel, en una cita conduïda pel periodista Óscar López. L’autora de La casa de los espíritus va compartir vida privada i literària amb gran sentit de l’humor, cosa que va fer que al teatre se sentissin constants rialles. El seu va ser un discurs transparent i honest, profund i personal, irònic en molts casos, especialment quan va parlar de l’amor, de la seva família i del seu matrimoni actual: «he passat per dos matrimonis llargs, vint anys d’amor cadascun i vuit anys més per desfer-me dels marits, i ara que tot just començo el meu tercer matrimoni, veig que no tinc vint anys per endavant, així que potser accelero el procés i d’aquest nou marit em desfaig en uns dies, cosa que vol dir que he estat casada tres vegades però hi podria haver una quarta», va dir a un públic que no es va poder estar d’esclatar a riure.
Allende arriba amb una novel·la sota el braç, Largo pétalo del mar (Plaza & Janés), l’acció de la qual arrenca en plena Guerra Civil espanyola, quan el jove metge Víctor Dalmau, al costat de la seva amiga pianista Roser Bruguera, es veuen obligats a abandonar Barcelona, exiliar-se i creuar els Pirineus rumb a França i, més tard, a bord del Winnipeg (un vaixell que va portar més de dos mil espanyols a Valparaíso gràcies a les gestions del poeta Pablo Neruda), cap a l’altra banda de l’Atlàntic a la recerca de la pau i la llibertat que no van tenir a Espanya. «Aquesta història va sorgir quan l’espanyol Víctor Pey em va explicar que ell va arribar a Xile en aquest vaixell, i que això havia estat possible gràcies a què Pablo Neruda va convèncer el govern d’acollir exiliats espanyols, i el govern hi va estar d’acord sempre que Neruda es comprometés a no portar gent amb idees, intel·lectuals, sinó obrers qualificats, però el poeta no li va fer cas i va portar el talent i la cultura d’Espanya a Xile», va explicar l’autora.
Allende es considera una «eterna desterrada» i va recordar que ella ha passat per la emigració i per l’exili, donat que el 1973 va marxar de Xile i es va exiliar a Veneçuela quan es va produir el cop d’estat contra Salvador Allende i l’any 1988 va decidir anar a viure als Estats Units: «un exiliat no marxa allà on vol, sinó allà on pot, i mai sap quan podrà tornar al seu país, sempre viurà mirant enrere, mentre que una persona que emigra ho fa d’una altra manera, té més opcions de decidir on vol anar i no mira tant al seu passat». Respecte els moviments migratoris, Allende va alertar de la catàstrofe que s’esdevindrà al món quan «els refugiats del canvi climàtic comencin a abandonar les seves terres perquè estan inundades»
L’escriptora xilena va confessar que les dues obres més importants que ha escrit són La casa de los espíritus, «perquè va ser un èxit que em va permetre fer el camí que he fet» i Paula, «perquè vint anys després, encara hi ha lectors que m’envien cartes quan han llegit el llibre». Precisament un dels moments més emotius de la trobada va ser quan l’autora va recordar el moment que la seva filla, Paula, va morir: «ella tenia porfíria, una malaltia que si s’eviten determinades coses, pot estar sota control, però la meva filla va tenir la mala sort de tenir una recaiguda en un viatge, va anar a un centre hospitalari que no sabien què era la porfíria, li van administrar un medicament incorrecte i allò va fer que entrés en coma, després va estar amb respiració assistida, però l’electricitat va marxar, i els danys cerebrals que tot allò li va provocar va fer que no es pogués recuperar més, la veritat és que no va ser culpa de ningú en concret, sinó que van coincidir massa coses desafortunades».
Quan el periodista Óscar López li va demanar quin llibre li hauria agradat escriure, Allende no ho va dubtar: «m’hagués agradat escriure Harry Potter, perquè aquells llibres van posar molts nens a llegir i això és increïble». Precisament, l’autora recorda la importància que els joves llegeixin: «a un nen no li pots donar Moby Dick, li has de donar Harry Potter, perquè vulgui continuar llegint». Sobre el futur de la literatura, Allende va explicar que «canviarà el format, potser hi haurà més audiollibres o ens instal·laran un xip al cap, però mai acabarà la necessitat d’explicar històries i la necessitat d’escoltar-les o llegir-les». Amb sentit de l’humor, novament, l’escriptora va afegir: «de totes maneres, tot això no m’importa gens, perquè quan passi, ja seré morta».
Al final de l’entrevista amb López, el públic va poder fer preguntes, una de les quals, inevitablement, va ser sobre l’actual situació de les revoltes a Xile: «em sembla fascinant el que està passant, perquè a Xile si vas a comprar pastanagues, et pregunten si les pagaràs a crèdit, perquè la gent no té diners ni per a això, així que has d’endeutar-te constantment, fins i tot per comprar pastanagues, que a més comportaran uns interessos». Allende va explicar que «a Xile té vigència la Constitució de 1980, la de la dictadura de Pinochet, i encara ningú s’ha atrevit a tocar aquesta Constitució, i ja són trenta anys d’un sistema econòmic que va imposar la dictadura, sense que hi hagués representació laboral, i quan surt la gent al carrer, a l’actual president només se li ocorre treure l’exèrcit, cosa que no passava des de la dictadura». Ara bé, l’escriptora té molt clar el seu rebuig a la violència: «fins i tot en la meva literatura només apareix la violència quan és estrictament necessari i, tot i així, no puc escriure sobre violència amb detall, em costa molt, i en qualsevol cas, mai trobareu en els meus llibres cap agressió contra nens o a animals, això sí que no puc».
