Tomás Alcoverro (Barcelona, 1940) és tota una llegenda viva del periodisme. Va arribar a Beirut l’any 1970 com a corresponsal de La Vanguardia i allà es va quedar a viure. En aquests gairebé quaranta anys de tasca incansable, Alcoverro ha cobert els quinze anys de la guerra civil del Líban i la guerra de Síria. És autor de diversos llibres, com La noria de Beirut (Diëresis), ¿Por qué Damasco?: Estampas de un mundo árabe que se desvanece (Diëresis) o El decano. De Beirut a Bagdad (Planeta). El més recent de tots ells és Un barceloní a Beirut (Diëresis), el primer que publica en català, amb el qual rastreja les connexions entre Barcelona i Beirut. El periodista es mostra reservat a l’hora de tractar alguns temes i defuig del romanticisme que històricament ha envoltat la figura del corresponsal. El món va canviant i també la seva professió, però la seva mirada roman sempre atenta al que s’esdevé al seu voltant.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Vostè porta anys explicant la realitat del Líban. Es pot explicar el que passa allà sense viure al país?
Jo crec que no, visitar un país no implica conèixer-lo del tot, encara que com més temps hi passes, més t’apropes a la seva realitat. Explicar el que passa a Beirut no és fàcil, i això a vegades pot fer que un se senti decebut amb si mateix quan veu que se li escapa alguna cosa. Ara bé, aquesta mateixa frustració pot arribar a ser molt estimulant.
Què es el que li va sorprendre de Beirut, quan va arribar-hi l’any 1970?
Jo esperava que Beirut fos com El Cairo, Damasc, Tànger o Alexandria, però no. Beirut no té res d’exòtic ni té grans monuments. Encara que és una ciutat antiga, en realitat ha nascut gràcies a l’època del mandat francès. Beirut trenca esquemes, i si em pregunta què és el que més m’interessa de la ciutat, sense dubte, la seva gent.
Beirut és una ciutat mediterrània, com ho és Barcelona. S’assemblen més del que ens pensem, tal com suggereix el seu llibre?
Sí, hi ha moltes similituds. Per exemple, Barcelona i Beirut són dues ciutats-estat. Això ho he entès des de sempre, però no em pregunti vostè per què. Senzillament són llocs que sobrepassen els límits del que s’entén per ciutat, irradien alguna cosa que excedeix les seves fronteres municipals, irradien influència cultural i ideològica al seu voltant. De Beirut sempre s’ha dit que ha estat un laboratori ideològic, encara que ara no ho sigui tant.
Barcelona i Beirut estan separades pel Mediterrani. Aquest mar és un espai d’unió o és una barrera entre països?
Aquí hi ha opinions per a tots els gustos. Jo no faig cap mite del Mediterrani. De totes maneres, nosaltres som els que parlem del Mediterrani, a Beirut ningú en parla…
Beirut és una ciutat amb massa problemes?
Beirut està enfonsada de problemes, i el primer d’ells és el dels refugiats, però preferiria no parlar d’aquest tema…
D’acord. Parlem de Síria, llavors, que viu una realitat difícil d’explicar des d’Europa…
Aquest és un tema molt ambiciós d’abordar, també… Sempre s’ha dit que entre Orient i Occident no hi havia manera d’entendre’s. Els temps han canviat molt, però el que abans era racisme ara és islamofòbia. Quan van començar les primaveres àrabs, el tema es va complicar molt, perquè era políticament incorrecte parlar malament d’aquestes revolucions i allò va acabar molt malament. En general tots els països que van viure primaveres àrabs estan ara molt pitjor que abans.
Vostè porta gairebé quaranta anys a Beirut. Ha canviat molt la figura del corresponsal en aquestes quatre dècades?
Molt, molt, i tant. Jo recordo que als anys vuitanta en una conferència d’un company periodista de Barcelona es parlava de la seva figura com a «la seva excel·lència el corresponsal». Ara aquesta figura pràcticament no existeix, perquè tothom és freelance, no hi ha cap seguretat laboral, tot és molt precari i tampoc hi ha necessitat dels corresponsals ja, perquè qualsevol pot donar la seva opinió de manera immediata i enviar imatges.
Potser encara tenim una imatge molt romàntica d‘aquells corresponsals dels anys setanta que arribaven a les zones de conflicte com una família…
Tot això s’ha novel·litzat molt. És cert que quan arribava un corresponsal nou, havia d’anar a conèixer els altres periodistes i llegir els diaris locals perquè havia de recopilar informació. La manera d’informar-se abans és molt diferent de la d’ara. Abans hi havia més necessitat de trobar-se amb altres companys, certament, però això ja no existeix perquè ara els periodistes treballen en soledat, de manera molt aïllada.
Un corresponsal pot arribar a estimar una guerra?
Evidentment! Li explicaré un exemple: la guerra civil del Líban va durar quinze anys, que és molt de temps. Això va implicar que almenys van ser necessàries dues remeses de corresponsals per cobrir-la. Quan va acabar la guerra, hi va haver molts corresponsals que es van quedar penjats, trasbalsats, que es preguntaven què podien fer llavors. Com que en aquella època hi havia la guerra de Sarajevo, uns quants van anar cap allà, a seguir la guerra dels Balcans.
L’escriptor libanès Amin Maalouf parlava d’«identitats assassines» per referir-se a les identitats o cultures que perseguien o volien acabar amb d’altres que eren diferents. Això al Líban es viu?
Les identitats assassines es pateixen molt més al Líban que a Europa, allà aquestes identitats assassines estan causant autèntics estralls. Vaja, no en tinc cap dubte.
Vostè diu al seu llibre que Beirut li dona vida…
Beirut és una ciutat molt occidentalitzada, però encara manté un aire molt genuí. La lluita per la vida és descarnada, hi ha problemes laborals i polítics que s’assemblen molt als que hi ha a Espanya, però encara hi ha un espai de gaudi fora d’aquesta occidentalització, es manté certa dolçor. També hi ha molta vida cultural, que no és comparable a la de Barcelona, però no està malament.
El seu llibre es titula Un barceloní a Beirut. Com que porta gairebé quatre dècades al Líban, li demano com veu un beirutí com vostè Barcelona?
Veig una ciutat que es desenvolupa molt ràpidament, amb una gran llibertat en molts aspectes que al Líban va més a poc a poc. Hi ha una gran quantitat de coses per fer i a Barcelona un pot viure com li doni la gana. També puc dir que és una ciutat molt, molt cara. S’hi pot viure bé si es té diners.
