Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Ha arribat al cinema la pel·lícula, dirigida i interpretada per Yvan Attal, Mon chien Stupide, títol que aquí han transformat en Buenos principios. M’estalvio comentaris sobre els absurds i inexplicables canvis de títol que patim tot sovint. La pel·lícula té una llarga història, procedeix d’un relat de l’escriptor John Fante, autor recuperat, reeditat i revaloratizat de forma progressiva. Molts dels seus llibres es poden trobar a Anagrama en castellà i a Edicions 1984 en català. El relat en el qual es basa la pel·lícula francesa va acompanyat d’un altre, en el recull A l’oest de Roma, que es va publicar després de la mort del seu autor.
Fa més de vint anys el director Claude Berri es va interessar per aquesta narració i havia pensat dur-la a la pantalla, amb Peter Falk en el paper principal. Tenia dificultats amb l’idioma anglès i va proposar que la dirigís Yvan Attal, que aleshores era molt jove i no ho va acabar de veure clar. Avui Attal té una edat més propera al protagonista de la narració i ha acabat per filmar-la, comptant amb la seva dona, Charlotte Gainsbourg, i un dels seus fills, Ben Attal. Els títols de crèdit recorden a Berri, mort l’any 2009. No cal entrar en odioses comparacions sobre semblances i diferències entre llibre i pel·lícula, intento, sempre que puc, no establir aquests paral·lelismes entre dues formes d’expressió que funcionen de forma molt diferent i, encara menys, pontificar sobre què és millor o pitjor. De tota manera, les referències resulten, en molts casos, imprescindibles.
El director i actor ha traslladat la història al País Basc francès, ha suavitzat aspectes de la narració que avui, quan ens hem tornat tan sensibles, podrien sobtar, i no s’ha estalviat, fins i tot, picades d’ullet entre el protagonista i ell mateix. Attal i Gainsbourg porten molts anys junts i tenen tres fills i, per edat i situació familiar, s’entén que en el present hagi connectat amb el protagonista del relat de Fante. La pel·lícula, més enllà de la narració original, resulta una mica irregular. L’histrionisme familiar del principi va deixant espai a una mena de cínica tendresa que Attal i Gainsbourg defensen molt bé. La parella traspua complicitat i hi ha moments molt brillants, tot i que potser el paper del gos, un altre protagonista, resta una mica incomprensible.
Alguns dels canvis de punt de vista tenen relació amb el fet que Fante retrata una societat molt americana i d’una època ja llunyana, principis dels anys vuitanta. L’original se situa a Malibú. Attal, copartícep de l’adaptació, ha inclòs una història d’infidelitat francesa que sosté un desenllaç del tot previsible i força amable. Malgrat això, una gran part del desenllaç original forma part del llibre que aquest escriptor, en crisi i sense inspiració, aconsegueix, finalment, redactar. John Fante va ser un gran escriptor, casat amb una poeta i editora, però no va aconseguir reeixir del tot (malgrat que, més o menys, va poder viure de la literatura) fins que Bukowski no el va reivindicar. Va patir molt a causa de la diabetis, que va fer que anés perdent facultats i parts del cos durant un llarg període de la seva vida. Molts dels trets innovadors que s’atribueixen a d’altres escriptors posteriors els podem trobar a la seva obra literària.
Sense ànim de comparar, cinema i literatura són dues coses diferents encara que tinguin trets comuns i permetin passar d’un mitjà a l’altre, la narració original és una bona manera d’acostar-nos a aquest autor. Tot i que s’ha de fer de forma desacomplexada i situant personatges i situacions en el context geogràfic i temporal de l’època. Titllar de racista la dona del protagonista, condemnar la violació matrimonial, quan la dona està mig adormida i col·locada, o el militarisme obligatori americà, aspectes que Attal, curant-se en salut, ha suprimit de la pel·lícula, per exemple, són coses que he llegit aquests dies i que fan pensar que alguns lectors actuals no han entès Fante. Sempre resulta inevitable interpretar el passat des del nostre present ideològic, però això del políticament incorrecte acaba per reconvertir-se en carrincloneria persistent i indiscriminada. En tot cas, una pel·lícula interessant, que potser té la virtut, marcant distàncies, de desvetllar-nos la curiositat per un autor de categoria, poc reconegut fins fa, com qui diu, quatre dies.
