Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Podríem dir que Cavalleria rusticana i Pagliacci són òperes de pares diferents, però agermanades, o una d’aquelles parelles que han conviscut tant de temps que ja no saben anar l’una sense l’altra. Ara bé, tot i que l’òpera de Pietro Mascagni i la de Ruggero Leoncavallo comparteixen època (la primera va ser estrenada el 1890 i la segona dos anys més tard) i que, argumentalment, tenen moltes connexions, sempre ens són presentades de forma independent. Vaja, com és natural. Per qui no conegui aquestes dues peces veristes, cal dir que són òperes breus, de poc més d’una hora, així que tradicionalment es programen juntes i, en conseqüència, és habitual que alguns cantants actuïn en els dos repartiments.
Ara bé, la producció que dirigeix Damiano Michieletto al Liceu ha volgut dotar de més sentit aquesta convivència de les dues òperes, fent que formin part d’una mateixa història. A Cavalleria rusticana, tenim una dona (Santuzza), amb el cor trencat perquè el seu home (Turiddu) la deixa de banda perquè està enamorat de Lola, l’esposa d’Alfio, que en aquells moments és fora fent feina. Mentre Turiddu i Lola comparteixen llit, Santuzza plora a Mamma Lucia, mare de Turiddu, perquè vol recuperar l’amor d’ell. Quan Alfio arriba i descobreix les infidelitats de la seva esposa per boca de Santuzza, jura venjar-se de Turiddu. Per altra banda, en aquest mateix poble d’Itàlia, ha arribat una companyia de circ per representar una opereta precisament sobre infidelitats, Pagliacci. Els actors que l’han de representar semblen feliços, fins que el director de la companyia, Canio, descobreix que la seva esposa (Nedda), que forma part de l’equip, li està sent infidel amb un dels actors, de forma tal que la realitat que viuen i la ficció que han de representar s’ajunten. Mentre el protagonista, que fa de pallasso, entoma el cop rebut, ha de seguir amb l’espectacle, fent riure mentre plora per dins, fins que no pot controlar la seva necessitat de venjança.
Com dèiem, són històries diferents, però amb punts en comú. Michieletto fa que les dues succeeixin en el mateix poble, al mateix temps, com si en pocs dies aquell indret tranquil es convertís en la capital del dolor i la mort. Per tal que l’engranatge funcioni encara millor, l’espectador anirà descobrint els lligams que el director d’escena ha introduït en aquest muntatge, que funciona de forma magnífica. De fet, un surt del Liceu pensant per què això no es fa més sovint, perquè sembla tenir tot el sentit del món. Encara que fer òpera implica repensar la música i els textos i que cada nova producció suposa una reflexió de fons per fer una proposta que sigui engrescadora, no sempre la voluntat garanteix el talent. En aquest cas, tenim una genialitat.
Excel·lent direcció musical també la de l’hongarès Henrik Nánási, sabent interpretar bé els moments més intimistes de la partitura i els més dramàtics, sense voler buscar un excés de protagonisme però sense restar caràcter a la seva direcció. Molt efectiva també l’escenografia de Paolo Fantin que, en aquest cas, calia ser especialment sensible a la proposta de Michieletto. Ara bé, tot aquest torrent de talent troba alguns esculls en les interpretacions. El tenor Roberto Alagna va estar immens en els papers de Turiddu (Cavalleria rusticana) i Canio (Pagliacci), la seva veu va estar molt per sobre de la resta de cantants, especialment en la primera òpera. Va demostrar força i estil. La soprano Elena Pankratova, per la seva banda, va fer una Santuzza discreta, correcta, però mancada de vitalitat i sentit dramàtic. La seva actuació no va acabar de transmetre tota l’emoció que requereix aquest rol, va lluir força en alguns moments, però li va faltar equilibri.
La soprano polonesa Aleksandra Kurzak es va posar en la pell de Nedda amb una actuació també discreta però acceptable. El mateix va passar amb Gabriele Viviani, que va fer una actuació més aviat justa en el paper d’Alfio a Cavalleria rusticana i una mica més lluïda i còmoda en el de Tonio a Pagliacci. Elena Zilio va ser una Mamma Lucia agradable, però amb algunes limitacions vocals. L’actuació més insuficient de la nit la va protagonitzar Duncan Rock (Silvio a Pagliacci) i la gran sorpresa, almenys per a un servidor, la va fer Mercedes Gancedo en el paper de Lola (a Cavalleria rusticana). No havia escoltat mai en directe a aquesta soprano argentina i la seva veu dolça i poderosa em va seduir en tot moment. En general, podem dir que la del Liceu va ser una gran nit però amb matisos. Vaig sortir satisfet, perquè la producció és racional i emotiva, però crec que va ser un sentir general al teatre de La Rambla que no totes les veus es van escoltar com esperàvem.
__________
Cavalleria rusticana i Pagliacci / Pietro Mascagni i Ruggero Leoncavallo / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica del Gran Teatre Liceu / Director d’orquestra: Henrik Nánási / Direcció d’escena: Damiano Michieletto / Direcció del Cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Roberto Alagna, Aleksandra Kurzak, Elena Zilio, Duncan Rock, Gabriele Viviani / 5 de desembre del 2019 / www.liceubarcelona.cat
