Encara que l’obra de Manuel Vilas (Barbastre, 1962) està formada per diversos títols de poesia i narrativa, el gran èxit li va arribar el 2018 amb Ordesa (Alfaguara), traduïda a catorze llengües, una novel·la que era la crònica íntima de l’Espanya de les darreres dècades, però també un retrat nostàlgic i trencat de la pròpia experiència de viure. Ara arriba Alegría, una història paral·lela a la d’Ordesa que li ha valgut ser finalista del Premi Planeta. En ella, el narrador, que és el propi Vilas, des del cor de la seva memòria i amb el mateix aire nostàlgic, repassa la seva història, la de la seva generació i la d’Espanya. En la novel·la hi ha dolor, i del dolor s’aprèn, diu l’autor, però sobretot hi ha una recerca de la pròpia veritat, una feina d’investigació per intentar comprendre qui som i quin és el lloc que habitem en aquest món.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Podríem dir que la seva novel·la parteix de la idea que la alegria, en essència, és estar viu?
Sense dubte, tota la novel·la és una adhesió a la vida, al sentiment d’estar viu. Aquesta és una història que gira al voltant del misteri de la vida, del misteri de veure la llum del sol, la natura… Vaja, el plaer de viure, sense més. Hi ha una realitat biològica que contrasta amb les realitats sociopolítiques o culturals, per això hi ha una reivindicació de l’alegria, perquè l’alegria és biològica. La felicitat, en canvi, és social. Jo faig una aposta per les veritats biològiques. Diguem que aquesta és una novel·la molt naturalista, cerca respostes naturals als enigmes de la condició humana. El fet de viure hauria de ser suficient, però no ho és, la gent necessita complicar-se la vida, ocupar un lloc en la societat, tenir una bona feina, realitzar moltes coses per sentir que tot funciona…
Com es troba l’alegria?
Jo la cerco en els fets més senzills. Hi ha un de molt clar, que és l’amor que sents pels teus pares, pels teus fills o per la teva parella. Les persones creem aquestes afectes, tota la resta és confusió. És a dir, els teus pares i els teus fills són l’única certesa que tens, per això jo reflexiono tant sobre la família, perquè és l’espai on existeix l’amor incondicional. Això vol dir que algú ho dona tot per tu. Tots necessitem que ens estimin, perquè això dona sentit a la nostra vida, fa que no ens sentim sols. Hi ha algú al món a qui tu l’importes, això és el millor que et por passar. Per a què vols triomfar si ningú t’estima? Què és triomfar, doncs? En alguns casos, fins i tot la ficció pot servir. Si algú creu que déu l’estima, ja és alguna cosa.
En la novel·la hi ha dolor…
El narrador, que sóc jo mateix, s’enfronta a la depressió, a l’abatiment, a la tristesa. Pateix el desànim més profund, quan no tens ganes de viure, quan estàs superat, però has de seguir endavant. El personatge ho aconsegueix amb l’amor. Hi ha moltes raons en la vida de cadascú que ens podrien fer tirar la tovallola.
Vostè ho aconsegueix escrivint?
Intento escriure sobre el que penso que és la veritat, escriure és una recerca desesperada de la veritat, d’alguna cosa que realment sigui certa, inqüestionable. Jo visc molt turmentat perquè no sé què és la vida, què són les edats, què són els països, què és la història, què és aquest món, qui som nosaltres. Què dimonis és tot això i què significa? A través dels meus llibres, miro de trobar alguna explicació, indago en aquest enorme misteri que és la vida, la civilització, la societat, les relacions humanes, la família, les ciutats… Pensem que els grans mandataris, els grans estadistes, els presidents de govern tenen les respostes a tots aquests misteris, però no és així. Tot això és massa gran, ningú sap per què, però funciona. Jo reflexiono sobre les grans construccions socials a través de la idea d’Espanya.
Expliqui’m això.
Espanya, Itàlia, França són grans construccions d’allò col·lectiu i funcionen. Funcionen els aeroports, la justícia, l’educació, els hospitals, però tot és un misteri. Tracto d’entendre què és aquest món, però no sempre ho aconsegueixo. A vegades miro la gent i penso quin sentit tenen les seves vides. Treballen, tenen una jornada de vuit hores, aconsegueixen un salari, funden una família, estant tranquils… i això és viure, però, no sé… Tinc inquietuds estranyes…
Almenys les seves dues novel·les, Ordesa i Alegría, li han donat bones sorpreses.
Però l’èxit no existeix, el que sí existeix són les construccions socials. Evidentment, sí que existeix una cosa: que tu puguis pagar factures escrivint llibres, i això és meravellós. Però més enllà d’això no concebo l’èxit. Tracto de llevar-me cada matí, amb això em conformo, que és el mateix que va dir una vegada Lou Reed.
Hem d’entendre Alegría com una seqüela d’Ordesa?
No, és una història paral·lela, són independents. Es pot llegir Alegría sense haver llegit Ordesa, tot i que les dues són cosines germanes.
Quan escriu, es busca a vostè mateix d’alguna manera?
Busco la meva veritat, intento entendre el meu pas pel món i explicar-ho. Narro les coses que em passen i, fent-ho, tracto de saber què m’està passant. La novel·la que escric és el mirall on es mira el narrador per saber qui és.
Després d’Ordesa i Alegría, ha pogut establir una nova relació amb els seus pares, tot i que ja siguin morts?
Aquesta és una llarga història d’amor. Quan el teu pare i la teva mare moren, hi ha alguna cosa que es trenca… és la conversa. La vida són converses que tens amb altres éssers humans i quan algú mor, es trenca una conversa i tot el que tu encara has de dir ja no ho pots fer, et quedes mut. Això és molt traumàtic, així que jo intento seguir parlant amb els meus pares morts. Suposo que és una mena de memòria, de fe… És com una religió personal on jo sóc l’únic creient.
Els records són molt important per al protagonista…
El més inquietant del passat és que ja no existeix, ja ha succeït, ja ha marxat. I amb el passat també marxa la teva vida. Si una persona és jove, la sensació de pèrdua no existeix del tot, però a partir dels quaranta-cinc o dels cinquanta s’aguditza la sensació de què la teva vida ja ha succeït. És com un instint biològic que et fa reflexionar que la teva vida ja està en el passat. Quan tenia quaranta anys, no sentia que havia d’explorar els records, però a partir dels cinquanta tinc una necessitat molt natural que té a veure amb el fet de quedar-te orfe, perquè tot el que comparteixes amb els teus pares desapareix i ho has de buscar en el passat. T’angoixa molt perdre les festes compartides, els nadals… És dolorós, comprens una dimensió del temps que és molt dura. La gent viu amb aquesta sensació de solitud, de pèrdua del passat. Els escriptors, a més, ho escrivim. Quan vaig escriure Ordesa, vaig conèixer molta gent que trobaven a faltar els seus pares, però ho portaven en silenci. Jo he preferit fer-ho públic.
Del passat s’aprèn més del dolor o de l’alegria?
Del dolor, s’aprèn molt del dolor…
El passat ajuda a construir el futur?
El passat és record. Si tu perds els teus pares i els oblides, t’oblides de tu mateix. Jo escric sobre el meu passat per no perdre’l. La literatura va néixer, una mica, amb voluntat de salvar el passat.
Com s’imagina el seu futur?
Jo només vull intentar que les persones del meu voltant m’estimin i jo estimar-les. Vull seguir esforçant-me en ser una bona persona, en no ser egoista. No sé si ho aconsegueixo o no. Philip Roth parlava d’una vellesa profunda… El món fa por, hi ha poc amor al món.
Abans parlàvem d’Espanya com a construcció social. Espanya té una bona relació amb el seu passat?
No, perquè ara Espanya té molt problemes que són fruit del franquisme i de la Transició, coses que ara es revisen. Vivim un moment polític complicat, hem perdut la cordialitat, però això també és present a Itàlia, França, Rússia, Regne Unit i els Estats Units. Hi ha una sensació d’inestabilitat política que no és exclusiva d’Espanya, però aquí tenim problemes arrelats en el franquisme. També tenim una esquerra que és molt particular, molt populista, però també hi ha populisme a la dreta. I després la classe mitjana espanyola està espantada des del temps de la crisi. La crisi ha provocat tot això. Fins i tot Trump és fill de la crisi econòmica del 2008.
A Espanya les coses no pinten gaire bé, certament…
Tothom té dret a pensar com vulgui, per això estem en democràcia, però la diversitat d’idees no ens pot portar a la violència, i això és el que està passant a Espanya. La discrepància política ja no és només política, això és pràcticament una guerra i no és civilitzat. Si dos polítics pensen de manera diferent, que ho facin, però que no perdin la cordialitat i que intentin posar-se d’acord. Hi ha massa enfrontament.
Com es pot arreglar això?
Sobra mediocritat en la política espanyola. No hi ha confiança en els polítics, sinó més aviat por, i mentre ells busquen adhesions, la societat està dividida. Als Estats Units, per exemple, tenen a Trump, que és una mena de Terminator, però per sobre d’ell la societat estatunidenca té projectes col·lectius que els il·lusionen. Una nació és un projecte col·lectiu que ha d’il·lusionar a la gent que en forma part, ja sigui perquè fan cultura, infraestructures o perquè investiguen en ciència. Això a Espanya ho estem perdent molt. A Europa, en general.
I la Monarquia quin paper hi juga en tot això?
Mentre la gent vegi la Monarquia com alguna cosa útil, la cosa seguirà. Quan la gent no la vegi útil, hi haurà un problema. Diuen que Espanya és un país republicà, però que aguanta la Monarquia. Potser si canviem un rei pel president d’un República, anem a pitjor, i això Felip VI ho sap. Ell sap que haver de votar el president d’una República pot ser molt pitjor i en aquest «pot ser molt pitjor», la Monarquia segueix existint. Mentrestant, Felip VI mira de ser útil, per exemple en les relacions internacionals. La Monarquia seguirà, encara que els espanyols no la vulguin, perquè ni la dreta ni l’esquerra la qüestionen, però sobretot perquè canviar a una República suposaria una gran inestabilitat política i econòmica. És un risc massa gran que els polítics no volen assumir.
