Manel Haro. Barcelona / @manelhc
El jove autor francès Édouard Louis (Hallencourt, Somme, 1992) es va donar a conèixer amb la seva primera obra narrativa, Adéu a l’Eddy Bellegueule (Salamandra), un text de caire autobiogràfic on retratava l’homofòbia que ell mateix va patir en la seva infància. Després va publicar Història de la violència (Empúries/Salamandra), on explicava un altre episodi traumàtic de la seva joventut, quan suposadament va ser violat per un altre home. Encara que la seva veu a seduït a molts lectors arreu del món, alguns periodistes han denunciat que els fets que Louis exposa en els seus llibres són exagerats i, en alguns casos, directament inventats. És el cas d’aquesta violació, que l’autor comparteix com a real, però que ha estat posada en dubte per diversos mitjans, especialment a França.
Tot i així, a Louis encara li queda corda i ara publica Qui va matar el meu pare (Més Llibres en català, amb traducció de Rubén Luzón, i Salamandra en castellà traduït per Pablo Martín Sánchez). Aquí Louis retrata de forma breu el seu pare i la seva relació amb ell a través d’una sèrie d’episodis que van viure plegats al llarg de la seva vida, tot incorporant algunes reflexions extrafamiliars, que apunten a com les polítiques socials i econòmiques dels diferents polítics francesos van afectar el benestar del pare, qui després de patir un accident a la fàbrica on treballava, va haver de necessitar les ajudes del govern per tirar endavant: «Hollande, Valls, El Khomri, Hirsch, Sarkozy, Macron, Bertrand, Chirac. La història del teu patiment té noms i cognoms. La història de la teva vida és la història de tota aquella gent que s’ha anat alternant per arruïnar-lo. La història del teu cos acusa la història política», escriu Louis.
Amb els seus tres llibres, l’autor té la voluntat de ser una de les veus de referència de la literatura francesa que retratin els exclosos de la societat. Ell mateix es va considerar un expulsat de la vida civilitzada per ser homosexual en un poble pobre del nord de França, i en aquest llibre la persona apartada per l’establishment és el seu pare. Aquesta denúncia social i política que acabem de llegir, però, ocupa només una part del breu llibre, tot i que, en essència, n’és l’eix central. Com expressa el títol, Louis volia fer un recull de totes les circumstàncies i persones que van portar el seu pare a ser qui és i acabar com va acabar, i això comporta parlar d’altres qüestions com el paper que va jugar en el nucli familiar la seva mare o el seu germà, qui més d’un cop havia arribat a les mans amb el pare. La de Louis, doncs, no era una família perfecta, cadascun dels seus membres patia les seves pròpies frustracions i a casa les compartien, esclataven. El pare, com passa sovint en casos com aquest, es va anar estovant amb el temps, i el rebuig que sentia pel seu fill per ser homosexual es va anar convertint en acceptació o potser en resignació.
Aquest llibre de Louis serveix per aprofundir una mica més en la seva memòria personal, però no té la complexitat ni el calat dels altres títols, deixant de banda polèmiques sobre què és veritat o què és mentida en la seva obra, tot i que -recordem- l’autor diu que el que escriu no és ficció. Com deia, aquesta història és el retrat d’un pare, del seu patiment per ser un exclòs social i de la relació amb el seu fill, un tema que ha donat molt de si en el cinema, la literatura i el teatre, així que és possible que no acabem de trobar gaire suc en aquestes pàgines. Qui va matar el meu pare es llegeix bé i ràpid, no arriba a les cent pàgines, potser les ambicions de l’autor són superiors al resultat final, però resulta una lectura interessant que planteja una proposta per reflexionar sobre les famílies, sobre el paper de l’Estat en el benestar de les persones i sobre tot allò que ens deixa una empremta que no s’esborra mai.