‘El faro’, un focus en les penombres de l’ésser humà

En la pel·lícula de Robert Eggers els protagonistes són el guarda d'un far i el seu ajudant, els quals tenen una tensa relació

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Tenia moltes ganes de veure la nova pel·lícula de Robert Eggers, El faro, perquè segons anava llegint, hi havia molts estímuls per fer-ho. M’havia arribat que Eggers anava un pas més enllà en la seva carrera cinematogràfica, amb una proposta ferma pel cinema d’autor, personal, metafòric i existencial. La parella d’actors, Willem Dafoe i Robert Pattinson, és de nivell, però es destacava molt especialment la interpretació de Dafoe, qui, amb aquesta pel·lícula, es reinventava. S’hi afegia, a aquests estímuls, una fotografia impressionant i uns efectes de so molt acurats. A més, Eggers havia apostat pel blanc i negre, un aspecte que m’interessa especialment, perquè sempre m’agrada pensar si aquesta decisió beneficia la història que ens expliquen o, més encara, si el blanc i negre pot ser la taula de salvació d’una pel·lícula pretensiosa però avorrida. Un exemple d’això, ja em perdonareu, és la Roma d’Alfonso Cuarón.

El faro és una pel·lícula estranya, volgudament estranya, plena de simbolisme i de metàfores que fan que les lectures que es poden fer del que veiem siguin diverses en funció de cada espectador. Dafoe interpreta a Thomas Wake, un home solitari que treballa com a guarda d’un far en una illa remota. La seva solitud es veu trencada quan arriba el seu nou ajudant, Ephraim Winslow (Pattinson). Els dos viuen en la mateixa casa, la del far, en un indret sense més distracció que treballar en unes condicions no gaire fàcils. Wake es mostra un cap autoritari i malcarat, qui sembla sentir plaer sotmetent el seu ajudant. Aquest ha arribat buscant una oportunitat laboral, o almenys això diu ell, però poc a poc anem sabent que es troba en una mena de fugida existencial. La relació entre ells és complicada, violenta, però estan obligats a entendre’s.

Tot el que veiem, recordem, és en blanc i negre, i amb uns efectes de so que volen fer créixer la sensació d’angoixa, de què d’allà no es pot sortir. En molts moments presenciem l’actitud estranya de les gavines, que semblen ser presagi de les desgràcies que han de venir. A poc a poc, aquest jove ajudant va perdent el cap, tal com ja va passar amb els anteriors treballadors. Qui té la culpa d’això? És el far? L’illa? Thomas Wake? Aquest actua de manera que fa pensar que alguna cosa amaga: per exemple, no deixa que el seu ajudant pugi a la part superior del far, on hi és la llum, i quan ell mateixa hi puja, tanca la porta amb clau. L’ajudant es preguntarà moltes vegades què hi amaga allà dalt, justament com es preguntaven els altres ajudants. Com és de suposar, aquests misteris, com la tensió de la relació entre els personatges, anirà en augment a mesura que avancen els dies.

No hi ha cap mena de dubte de la magnífica feina que fan els dos actors, molt especialment Dafoe. Ara bé, a mi personalment m’ha costat sentir gaires emocions per la relació entre els dos personatges. No és una qüestió de les interpretacions, sinó més aviat de guió. Les escenes es van repetint, més o menys, però el conflicte el veig poc profund. Percebo el misteri, la tensió i la violència, però em falta alguna cosa, em falta gratar una mica més en la personalitat i la vida de Wake i Winslow. L’escena final –que no revelaré, és clar- dona molt de sentit a tota la pel·lícula, i encara que és una gran escena, crec que no és suficient per justificar les gairebé dues hores anteriors. No és que la història d’El faro no funcioni, però a estones se m’ha fet repetitiva i una mica avorrideta. Vaja, tinc la sensació que les escenes són petites variacions d’un mateix tema amb un crescendo final. El blanc i negre aquí funciona molt bé, en algun moment m’ha recordat el cinema de l’hongarès Béla Tarr, però, en essència, crec que tot plegat apunta –almenys sota el meu parer- a què el director (i guionista) tenia molt bones idees, però que, en el seu conjunt, no acaben de brillar tant com s’esperava. O, almenys, tant com jo m’esperava.

Categories
CINEDramaFantàstic
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES