Marta Planes. Lleida / @martaplanes
Caridad Mora, la protagonista colombiana de la novel·la, és una dona forta. La vida l’hi va fer tornar de cop, quan de petita va ser reclutada a la força per les FARC i va haver d’aprendre a sobreviure enmig de la selva. Ara viu a Miami en situació irregular i, entre altres feines, treballa vigilant la mansió on va viure Pablo Escobar i on es creu que el narcotraficant hi va amagar vint-i-cinc milions de dòlars. Dos personatges cobegen el tresor d’Escobar: la banda del capità Marco i Hans-Peter Schneider, tots dos en contacte amb un antic soci d’Escobar, que, a punt de morir, es ven el seu secret per garantir la seguretat de la seva família.
Només atansar-se a la casa, Schneider es fixa en la Cari. Quan l’observa, a través dels binocles, el lector ja sap que els plors d’una noia que té segrestada són música per a les seves orelles: «El tranquil·litzen». Aviat sabrem més coses i descobrirem un personatge fosquíssim, però sense el carisma d’Hannibal Lecter, (les comparacions són inevitables) i que s’ha obsessionat amb la Cari. Cari i Schneider tenen un nexe en comú: tots dos han viscut una infantesa brutal que els ha marcat per sempre, però mentre ella s’ha convertit en una supervivent i treballa per tirar endavant la seva família, Schneider s’ha transformat en un autèntic monstre. O potser ja ho era.
Darrere d’aquests dos personatges, hi ha una extensíssima i caòtica xarxa de personatges secundaris, amb prou feines esbossats. Sicaris intercanviables els uns pels altres. Alguns només apareixen perquè els matin, d’altres són tan malvats que semblen caricatures. Crida especialment l’atenció el cas del detectiu Robles, que se’ns presenta ben entrada la narració i que no torna a aparèixer fins al final. El ritme narratiu és trepidant i, tot i que en algun moment decau, l’acció és el motor de la novel·la: tirotejos, persecucions, morts… Hi ajuda la prosa concisa i contundent de Harris, que enllaça un mort amb el següent amb agilitat cinematogràfica.
El gran handicap de Cari Mora (Rosa dels Vents/Suma de Letras) és el seu mateix autor, Thomas Harris. A algú que ha portat al cine cinc de les seves sis novel·les i que ha creat un personatge magistral com Hannibal Lecter, se li demana alguna cosa més que aquest thriller que respecta les regles del gènere, ens dona acció, morts, bons i dolents però que no acaba d’aprofitar tots aquests recursos per arribar a l’excel·lència. L’autor demostra que coneix els ressorts del gènere, el funcionament del món dels narcotraficants, la policia…, però sembla que s’hagi oblidat de fer-los servir. Els personatges posen les cartes sobre la taula al començament de la novel·la i no hi ha canvis ni sorpreses. Ni bons ni dolents modifiquen el seu punt de vista. Ningú sembla aprendre, ningú reflexiona, ningú creix. Ni tan sols un personatge amb tant background i potencial com la mateixa protagonista és aprofitat. Molt menys Schneider, un malvat sense carisma. Pel que fa als secundaris, n’hi ha que ni tan sols tenen temps de pronunciar dos frases abans de convertir-se en cadàver. Una novel·la que no passarà a la història.
