Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Un momento en el tiempo, la tercera pel·lícula de Trey Edward Shults, ha rebut lloances i crítiques, i és que probablement no deixa indiferent, malgrat que la història que explica, un drama familiar i un procés de superació, sigui un tema recurrent en la literatura i el cinema. De fet, les històries tenen sempre punts en comú i les famílies s’assemblen en molts aspectes. A nivell una mica d’estar per casa, i probablement a causa de la meva edat, he de dir que m’hi han sobrat músiques i llumetes tot i que he d’admetre que la fotografia és excel·lent i que té fragments visuals fascinants.
És una història llarga, més de dues hores, dividida en dues parts ben diferenciades i en el context d’una família afroamericana. Una família d’avui, de classe mitjana, amb ganes de prosperar i, aparentment, convencional. El noi pateix les exigències d’un pare amb bones intencions però autoritari i excessivament obsessionat amb l’èxit i el futur del fill. Fa anys, quan la meva admirada periodista Rosa Maria Calaf era als Estats Units recordo haver-li sentit comentar que, en aquell país, qui no és el número u és el número zero. Em temo que aquí ja ens hem empeltat d’aquest afany de triomf, visible no tan sols en el món acadèmic o artístic sinó també, i sobretot, en l’esport de competició i tan sols cal pensar en l’admiració massiva que desvetllen determinats esportistes d’èxit.
Els entrenaments esportius del noi no tenen res a envejar a les preparacions militars tòpiques i brutals. I, en aquest context i amb tanta pressió, una lesió imprevista representa tot un drama, per a un jove amb aspiracions. Fa poc, escoltava un psicopedagog explicar que la gran majoria de converses entre pares i fills giren tot sovint a l’entorn del tema dels estudis, per cert. I les demandes familiars no s’aturen en l’educació convencional sinó que cal afegir-hi suplements de tota mena, activitats extraescolars, idiomes, esport, piano i el que calgui.
El xicot entrarà en una mena d’espiral autodestructiva, 0agreujada per l’embaràs de la seva xicota i un fet violent acabarà per enfonsar el noi i la família en un pou de foscor. La segona part de la pel·lícula, a partir dels fets que s’han esdevingut, se centra en la germana del noi, que pateix les conseqüències de tot plegat i pensa que podia haver-ho evitat, en algun moment. S’enamorarà, ella també, i la relació amb un xicot afable i senzill farà que remunti la situació, mentre els seus pares cada dia estan més distanciats. La vida sovint és més pietosa del que ens sembla i el temps potser no cura res del tot però ens fa entendre moltes coses i acceptar la gent com és, hagi fet el que hagi fet. Com que m’agrada que les narracions acabin amb una certa dosi d’esperança, aquesta segona part m’ha emocionat força, tot i que recorre a algunes trampes sentimentals.
En conjunt és aquesta l’obra, una mica massa pretensiosa, d’un director jove i amb aspiracions de modernitat, interessant, romàntica en molts aspectes, i amb uns quants elements argumentals, que potser no són els centrals, però que fan pensar en com va el món dels joves avui i en les servituds poc debatudes de les relacions entre pares i fills. La família és afroamericana però podria ser de qualsevol lloc, es mou ja en un context relativament multicultural, té expectatives respecte als descendents, que podran fer allò que el pare no va poder realitzar, tot i que alguns detalls poc explicats, com ara la mort de la seva primera dona, mare biològica dels nois. fan pensar en què també va tenir els seus mals moments personals.
Això de què els fills ens han d’estar agraïts, després que els hem dut al món sense permís previ, encara és una constant, i moltes frustracions dels grans es reflecteixen en les exigències fetes als joves. Potser caldria, així mateix, replantejar a fons, qüestions com l’avortament, un tema que tothom manipula, per un costat o per l’altre i que es un altre dels subtemes de la narració. I és que els joves, en un context on l’exigència acadèmica és alta i el mon de l’oci ofereix molts elements atordidors, drogues, sexe, música estrident, lluminàries estrambòtiques, no sembla gaire acollidor, ni a Amèrica ni a tocar de casa. La pel·lícula compta amb un conjunt de molt bons actors, poc coneguts encara, tot i que els hem vist en més d’una ocasió. Cal destacar Taylor Russell, que interpreta la germana, a causa, sobretot, de la seva capacitat per a emocionar-nos. És aquesta una pel·lícula que ens caldrà revisar amb el pas del temps per veure com ens la mirem de nou, amb la perspectiva que dona la manca d’immediatesa.
