Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
No em puc acostar a la figura d’Agustí Pons de forma objectiva ja que, d’entrada, tot el que escriu té, per a mi, que soc, més o menys, de la seva generació, un gran valor afegit relacionat amb el meu propi imaginari sentimental. Catalunya ha comptat amb grans periodistes, alguns han conreat d’altres gèneres a més a més, com el mateix Pons, i potser tot plegat i molts altres motius han contribuït que la crònica periodística, imprescindible en els nostres temps, no hagi assolit la suposada categoria de la narrativa o la poesia. De fet, molts bons periodistes cauen, un dia o un altre, en el parany d’escriure la seva novel·la o els seus llibres de poemes.
El país, com reflexiona l’autor en aquest llibre, és conservador en molts aspectes. Ranci i elitista, encara, afegeixo jo, en molts altres. En el camp del periodisme i la comunicació no acabo d’entendre que Pons no sigui avui molt més present als mitjans convencionals, als debats i espais d’opinió o a la premsa escrita actual. Les raons, més o menys, s’expliquen en aquest volum que va molt més enllà d’unes memòries convencionals. Precisament la gràcia del llibre és el seu suposat desordre argumental: hi trobem records, evocacions, anàlisi dels canvis socials, evocacions de personatges diversos, comentaris sobre fets del passat, sobre Catalunya i Espanya i moltes coses més. Per sort, un índex onomàstic al final del llibre pot servir de guia si, un cop llegit el llibre, cosa que es fa d’una tirada, es vol recuperar algun fet o alguna anècdota concreta.
Agustí Pons (Barcelona, 1947) ha arribat a aquella edat en la qual tens moltes coses per explicar i pots contemplar el passat amb una certa perspectiva pietosa, analitzant els canvis soferts per la societat i per tu mateix. Una edat, avui, poc aprofitada. L’experiència és un valor que va de baixa malgrat que t’assegurin que als setanta-i-tants encara ets jove. Els qui no hem format part d’allò que n’hem dit, potser injustament, la cultureta, trobem en aquest llibre una certa desmitificació d’un món que teníem idealitzat i compartim, ben segur, moltes de les opinions de l’autor sobre coses com ara l’actual control de la privacitat i tantes altres coses. No cal estar d’acord en tot amb Pons, cadascú viu la seva pròpia experiència, la seva pròpia biografia, tot i que és d’agrair la sinceritat que sura en molts dels espais d’aquest llibre, inclassificable però força en la línia d’altres del periodista.
Pons escriu també sobre el tema del gènere biogràfic i les dificultats amb les quals s’ensopega qualsevol iniciativa destinada a explicar-nos la vida i obra d’algú relativament proper en el temps. Ell n’ha escrit unes quantes, de biografies, però aquest gènere demana temps i diners i no sempre els qui les propiciarien renuncien a dir la seva i a fer determinades pressions. Les biografies d’Agustí Pons són, totes elles, excel·lents, tot i que s’hi poden percebre determinades limitacions, excepte, crec, en la de Maria Aurèlia Capmany, que em sembla magistral, encara millorada en la seva edició més recent. Incidir en els suposats defectes de la gent de lletres nostrada no fa res més que humanitzar els personatges, fins al punt que, fa anys, ens semblaven, molts d’ells, asexuats o gairebé eteris, contemplats i llegits des de fora.
És aquest un llibre per tenir. El nostre país no sempre és just amb la seva gent, ja ho sabem. No passa tan sols en el camp de les lletres, de la premsa, passa a tot arreu. Mana qui mana, hi ha tendències, cops de colze, assetjaments subliminals. I, enmig de tot això, perdem gent que val per motius complexos i mal explicats. Pons explica, sempre amb una alta dosi d’objectivitat, alguns fets que el van afectar i incideix en tot el que s’ha perdut a causa de gestions lligades a dèries diverses del país: el diari Avui, les grans editorials catalanes… També ens recorda grans projectes que no es van realitzar i lamenta aquesta mania persecutòria destinada a etiquetar bons i dolents, convergents i socialistes, conservadors i progres. Molts temes convergeixen en aquest llibre, temes que incomoden determinats sectors, encara avui. Trobem oblits imperdonables, en el camp de la cultura, perquè la gent passa de moda o no respon a allò que se suposa que hauria de ser, políticament parlant. Crònica al marge (Comanegra) és un molt bon llibre, que va més enllà d’unes memòries convencionals i que té aquesta grapa indiscutible de la prosa de l’autor, a més de fer-nos reflexionar sobre el present i les seves circumstàncies.
