Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Ja sabem que llegir és una forma de viatjar però, depenent de la qualitat del llibre, el viatge pot ser més o menys apassionant. Fa ja temps que tinc entre els meus horitzons visitar Uzbekistan, un país de l’Àsia Central que a poc a poc va guanyant posicions com a destinació turística, especialment entre els ciutadans espanyols. Per qui no sàpiga res d’aquest país, cal dir que, fa ja uns quants segles, era zona de pas de la Ruta de la Seda, concretament la ciutat de Samarcanda, que ha sabut explotar el seu patrimoni històric tan impressionant amb destacats espais com la plaça del Registan, el cor de la ciutat vella, envoltada per madrasses i mausoleus on hi destaquen uns espectaculars colors blaus.
Encara que les terres d’Uzbekistan tenen molta història, el cert és que el país tal com el coneixem ara és molt jove, ja que es va crear -per dir-ho d’alguna manera- el 1991, quan es va independitzar de la Unió Soviètica. Abans que l’Imperi Rus fes seves aquelles terres, a finals del segle XIX, en la zona no hi havia pròpiament un país, sinó diversos khanats, entitats polítiques -o comunitats, per dir-ho fàcilment- governades per un khan (o cap). Va ser la Unió Soviètica la que, el 1924, amb Stalin al govern, va agrupar diverses entitats o pobles, segons les ètnies de la seva població, en cinc repúbliques: Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan, Tadjikistan i Kirguizistan. Això vol dir que les fronteres entre aquestes repúbliques van ser bastant arbitràries. Però, com deia, no va ser fins al 1991 -quan va caure la Unió Soviètica- que Uzbekistan va ser el país independent que tenim ara.
D’una manera més profunda ho explica el periodista Antonio Checa (Jaén, 1946) al seu llibre Uzbekistan: Tamerlán desplaza a Lenin, que va publicar el 2016 l’editorial sevillana Renacimiento amb una curta tirada de cinc-cents exemplars. Aquest volum es divideix en dues parts. En la primera, Checa ens explica quin és el present del país asiàtic però també repassa la seva història més recent. Aquesta és la part més profunda, en què l’autor analitza molt bé aspectes com l’economia, la política, la societat o les llibertats d’Uzbekistan, un estat que va ser governat pel dictador Islom Karimov, des de 1990, quan la república encara formava part de la Unió Soviètica, fins la seva mort, el setembre del 2016. En l’actualitat, el president és Shavkat Mirziyoyev. Cal dir que formalment Uzbekistan és una democràcia, perquè sotmet a eleccions la presidència del país cada cinc anys, però la realitat és que és una dictadura. A Uzbekistan hi ha repressió en diversos àmbits, neixen partits que teòricament fan oposició però en realitat serveixen per facilitar la continuïtat del govern, el qual sempre guanya amb uns resultats que giren al voltant del 90% dels vots. Tant és així -ho explica Checa- que un dels opositors, el dia de les eleccions, va confessar als mitjans haver votat a Karimov.
La veritat és que val molt la pena llegir amb calma aquestes pàgines, apassionants, per entendre moltes coses, com la connivència d’alguns països occidentals amb la dictadura d’Uzbekistan (com és el cas dels Estats Units), els interessos comercials que Rússia i la Xina tenen en aquesta zona, les tensions que hi ha entre les antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia Central o per què l’heroi nacional es Tamerlà (qui va esborrar Lenin dels espais públics). En la segona part, l’autor descriu el que el visitant pot trobar en ciutats turístiques com Taixkent, Samarcanda, Bukhara o Khiva, entre altres. Aquesta part no m’ha resultat tan interessant, perquè Checa es limita bastant a fer una descripció d’allò que veu: a l’esquerra un mausoleu, a la dreta una madrassa… Cert és que explica alguna cosa d’història, però he trobat a faltar, per exemple, alguna conversa amb gent local, més anècdotes que facin la lectura una mica més viva. Dit d’una altra manera, la pura descripció no és tan necessària quan ja ens podem servir d’Internet. Ara bé, així i tot, Checa ha escrit un llibre magnífic, ben documentat, sobre un país impressionant, i em puc imaginar que no deu haver estat fàcil perquè no abunden les monografies o els articles sobre Uzbekistan. Si teniu curiositat per aquesta regió asiàtica, amb una configuració tan jove però amb tanta història, aquest és un bon llibre per satisfer-la (o per fer-la créixer).
