Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
La vida de Boris Vian no està exempta de polèmica i genialitat. Artista polifacètic com era, va escriure onze novel·les, teatre, relats, reculls de poemes, cròniques musicals i cançons, i tot amb una veu pròpia molt marcada. Comanegra, amb traducció d’Adrià Pujol, publica Escopiré sobre la vostra tomba, la qual va ser la primera obra coneguda i que va publicar amb l’heterònim de Vernon Sullivan. La seva vida va estar lligada a la tragèdia, amb un destí que li feia d’àncora i que l’entaforava en la crua realitat. Després d’una infantesa d’àmbit burgès el seu pare es va arruïnar i, més tard, fou assassinat l’any 1944. En escriure aquesta primera novel·la el guirigall va ser tan gran que el condemnaren a pagar 100.000 francs per ultratge moral. En mig d’aquestes anades i tornades es forma el nostre geni. La novel·la, però, no és per a molts dels pellfines i llepafils que avui dia posen el crit al cel quan la moral queda arraconada i apallissada en un llibre. Escopiré sobre la vostra tomba és, des del títol, una declaració d’intenció, de venjança i d’excessos, de sexe i d’alcohol, i de morts i persecucions.
Amb els ulls actuals el tema potser no és pas nou. Vian no descobreix l’or de Moscou fent una novel·la de crítica i denúncia a favor dels drets de la raça negra. Hi ha un llarg reguitzell de títols que tracten els satèl·lits del conflicte, des de la tensió social a Matar un rossinyol, passant per l’esclavitud a El color porpra d’A. Walker fins a arribar als abusos a Criades i senyores de Stockett. Vian, però, trenca narrativament amb una agressivitat visceral i paranoica, sobretot en moments en què et fa pensar que el protagonista —Lee Anderson— ha abandonat la venjança i sent un mínim d’estima pels altres. És aquí quan Vian treu el ganivet i encara augmenta el grau de crueltat i salvatgisme, un sadisme que, a mi personalment, m’encisa; aquest esperit salvatge que demostra que venim dels animals, el desig, la carn, la passió i, a diferència dels animals, la rancúnia més carnissera.
Som als anys quaranta i Vian es transvesteix en Vernon Sullivan, un afroamericà pellclara. A Catalunya algunes dones es feien passar per homes per poder escriure; a altres llocs, a més d’això, havien de tenir present el color d’una pell que marcava la vàlua de la persona que hi havia darrere del nom. Escrita a raig segons vàrem escoltar a un acte a la llibreria Calders amb els traductors de Vian —entre els quals hi havia l’Adrià Pujol— el llibre s’articula al voltant d’una venjança com més va més crua. Lee Anderson, com va fer en Sullivan, fa servir la seva aparent pell blanca per introduir-se en una societat racista i que empelta la seva ira amb cotó de venjança, pederàstia i sodomia. En mig d’aquesta amalgama de pecats trobem un protagonista de passat fosc amb l’assassinat del seu germà al cap en tot moment. Lee demostra una manca absoluta d’estima per la raça humana i pels seus valors. Així, durant el breu recorregut de la novel·la, aquesta infiltració en el món dels blancs faran de benzina d’un cor que batega ràbia.
Llegeixo, d’aquí i d’allà, opinions de capelletes que diuen que Vian fa que tinguis un veritable fàstic pel personatge principal. Si m’ho permeteu, que diria el savi, no és del tot així. Sullivan és un psicòpata, bé, però sempre al meu equip de persones que un dia decideixen tirar pel dret amb les injustícies. El llibre comença perquè linxen fins a matar el germà d’en Sullivan pel simple fet d’enamorar-se d’una blanca; i és que, en aquella època, estimats primmirats escrupolosos, els negres havien d’anar per una vorera diferent, no podien pujar en transport públic amb els blancs i eren tractats com a animals pel color de pell. Si al bell mig d’aquest context el que us impacta són uns assassinats puntuals és que els privilegis no us deixen veure més enllà del vostre melic. Blanc, per descomptat.
