Sílvia Romero i Olea. Barcelona
La traductora Carlota Gurt Daví (Barcelona, 1976) acaba de publicar l’obra guanyadora del Premi Mercè Rodoreda 2019, Cavalcarem tota la nit (Proa). Titulada en Traducció i Interpretació, Humanitats, Empresarials, Estudis de l’Àsia Oriental i Comunicació Audiovisual, amb aquesta publicació fa el seu debut literari amb una narrativa fresca i viva que, segons el jurat que va atorgar el guardó, demostra una profunditat psicològica que no es limita als personatges, sinó que afecta també l’exterior. El recull està format per tretze contes que presenten, com a nexe comú temàtic, aquesta idea de continuar sempre caminant, cavalcant en aquest cas, a pesar dels entrebancs amb què ens podem trobar. Són narracions que sovint ens aboquen a la quotidianitat, amb personatges propers, i jugant amb un ús exquisit de diversos registres estilístics.
El títol del teu llibre, Cavalcarem tota la nit, fa una clara referència a Rilke.
La veritat és que va ser una mica casual. Un dia que jo estava revisant el recull, que llavors tenia un altre títol, un amic m’acabava de regalar un llibre de Rilke i l’anava llegint. De fet en el recull encara no hi havia l’últim conte i va ser quan es va gestar aquest últim conte que ho recollia tot. La idea de cavalcar tota la nit és no aturar-se encara que ens esgotem, que ens buidem, per arribar a algun lloc. Encara que haguem de deixar coses enrere. La idea de la nostàlgia perquè vas cavalcant i t’allunyes.
El títol que tenies pensat originalment era Murs de contenció, que reflecteix el leitmotiv del recull, aquesta necessitat de control, de contenir-nos. En aquest sentit el darrer conte, tal com has dit, i potser també el primer, serien els dos que ho mostren més clarament. Cal llegir els relats en l’ordre què proposa el llibre?
Aquesta és una pregunta que m’agrada perquè m’he adonat que a la gent li agrada llegir els contes en desordre, però l’ordre té un sentit que no és ben bé cronològic, si bé el primer va encetar una mena de nova fase meva d’escriure, quan vaig entrar en un altre cicle: vaig canviar d’estil, d’aires. I l’últim, efectivament, és l’últim que vaig escriure. Dit això, per temàtica, el primer havia de ser el primer perquè a banda de ser un canvi estilístic també inicia la temàtica del mur de contenció. A més, el primer és com l’oposició de l’últim: si el primer és la contenció total, l’últim és l’arrauxada total.
Entenc.
Però després, per a l’ordenació dels contes, hi ha una sèrie de criteris meus, racionals. Per exemple que no coincidissin dos contes seguits amb el narrador en primera persona perquè crec que, quan estàs llegint un conte en primera i el conte següent també és en primera, com a lector et costa molt sortir d’una primera persona i entrar en l’altra. Per tant vaig intentar que s’alternessin: primera, tercera, primera, tercera… També vaig mirar que no coincidissin personatges similars, o contes molt similars amb el to. O sigui que sí, té un sentit. I sobretot el primer i els dos últims tenen molt sentit que siguin on són perquè té una coherència temàtica pel que és el recull, i perquè és una mica cap on es dirigeix tot.
Dins el recull trobem diferents subgèneres: to costumista a “La terra no em gronxa”, ciència-ficció a “El dia de l’alliberament”, denúncia a “Bèsties carnívores”… No et cases amb cap subgènere en concret dins el que seria la narrativa breu?
Bàsicament escric el que em ve de gust. Tinc una idea i surt com surt. Per exemple l’últim, que sembla que enceta una altra mena d’estil, és perquè de cop em va venir de gust escriure així. Aquesta setmana he escrit un conte i també m’ha sortit així, amb uns tocs una mica postmoderns. Però no és una cosa buscada. M’agrada jugar amb diversos registres, amb diversos gèneres; anar experimentant.
És ben cert que vas experimentant, però potser sí que es pot trobar cert nexe comú en els personatges: són éssers trencats, solitaris, insatisfets amb la seva realitat. Per què aquesta tria?
Potser perquè és com estava jo quan els escrivia. En el fons tot el que escrius és un reflex de qui ets, encara que els personatges no siguin jo. La gent de vegades em diu, per exemple en el conte de la nedadora, «tu nedes?», i no, jo no nedo; o en el dels cavalls, no, jo no sé res de cavalls. Hi ha aquesta confusió entre els personatges i l’autor. Sí que hi ha una relació però no es produeix en un sentit literal, sinó més global.
Permet-me que continuï amb els personatges perquè, el que també tenen com a tret comú és que es tracta de personatges quotidians. Amb aquests personatges del nostre dia a dia busques que el lector se senti identificat amb ells?
Quan escric no ho faig pensant que algú em llegirà i què he de fer per agradar al lector. Escric des del que m’interessa. I el que m’interessa, també quan llegeixo, és el realisme. Per exemple la novel·la negra, en general, m’interessa poc. Aquestes generalitzacions són terribles perquè sempre hi ha novel·les negres que estan molt bé, però és un tipus de trama que està molt allunyada de la meva vida. És a dir: m’importen les coses que em toquen. I el que a mi em toca és qui soc jo, qui és el meu veí, qui és el meu amic, qui és aquella mare del col·le que veig cada dia…
M’ha cridat l’atenció un parell de recursos que utilitzes de forma sovintejada. Un d’ells seria la metàfora. No tant la metàfora concreta a través d’una imatge sinó metàfores més àmplies que, fins i tot, et poden arribar a mostrar una història. Per exemple ho trobem significativament a «La volta que els cobria» i «L’estiu etern». Què és per a tu aquesta «metàfora àmplia»?
La metàfora sol ser, en molts contes, la llavor inicial. Em ve una idea i veig que aquella imatge té un significat metafòric, i llavors és quan poso en dansa tota la idea per construir un conte al voltant d’aquella metàfora. Crec que les metàfores són una manera de connectar amb l’emoció. Hi ha coses que si te les diuen directament les connectes des de la raó, però si t’ho expliquen des de la metàfora crec que el nivell simbòlic arriba més endins i, per tant, em sembla més interessant.
Crec que sí, que aquest plus d’interès funciona molt bé en els teus contes. I tornant als recursos, l’altre element és la simbologia. Però sobretot l’element de l’aigua, present en molts contes. Quasi el podríem considerar un personatge.
Crec que freudianament l’aigua ja està tipificada. És una mena de símbol connectat amb la idea de desig perquè el desig és una cosa líquida, que no pots aferrar amb les mans. A més l’aigua té moltes possibilitats per jugar-hi: tirar-s’hi, desbordar-se… totes les possibles metàfores. Per a mi l’aigua té aquest significat simbòlic de desig, de llibertat, de desig sexual.
Cavalcarem tota la nit és el teu debut literari. Això vol dir que el conte és el gènere on et sents més còmoda per escriure?
De moment sí. La gràcia del conte és que com que n’he escrit molts, que potser no veuran mai la llum, em permet anar practicant. La novel·la és una inversió de temps bastant considerable. Ara estic acabant d’escriure una novel·la, estic en la fase de revisió però, és clar, la fase d’assaig/error triga més. Per tant sí, ara mateix el gènere que entenc que domino més és el conte.
Aquesta novel·la que comentes és el teu proper projecte, doncs?
Sí. A banda ja he començat a escriure contes; una nova fornada. El projecte és continuar, simultàniament, escrivint contes i revisant la novel·la. També tinc una idea al cap però m’han dit que no n’he d’explicar res.
