Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Qualsevol que cerqui a Internet Jan Morris, trobarà una adorable dona, una velleta de 93 anys, mare de quatre fills, assagista, novel·lista, cronista de viatges, historiadora i, en definitiva, autora d’una gran quantitat de llibres. Morris és d’aquelles persones que semblen haver aprofitat la seva vida al màxim. Nascuda el 1926 aquesta britànica es va allistar a l’exèrcit i va ser enviada, en plena Segona Guerra Mundial, a Trieste, i anys després va abandonar la professió militar per estudiar llengua i literatura a Oxford. Més tard, entraria a treballar al diari The Times encetant així una carrera de periodista que la va portar a viatjar i ser corresponsal lluny del Regne Unit. De totes les seves cares, segurament la més coneguda, més enllà de l’àmbit estrictament personal, són els seus llibres de viatges: n’ha escrit sobre Espanya, Hong Kong, Nova York i Sydney, entre altres destinacions.
Ara bé, si atenem a la seva vida privada, cal dir que Morris ha estat, i és, un símbol del moviment transsexual. Ella va néixer home, com a James Humphry Morris, i, tot i casar-se i tenir cinc fills (un d’ells, una nena, va morir al cap de pocs mesos de néixer), sempre va sentir-se una dona. En alguna entrevista ha explicat la seva angoixa en molts moments de la seva vida, com quan era militar. El 1972 va decidir fer el pas i sotmetre’s a una operació de reassignació de sexe i com que al Regne Unit no podia, ho va fer al Marroc, això en contra dels molts consells que li donaven per aturar-lo. Però Morris ho tenia clar. Va tornar i va seguir vivint amb la seva esposa, Elizabeth Tuckniss, de qui va tenir que divorciar-se, donat que la llei britànica no contemplava la unió legal de dues dones, una situació que van poder corregir el 2008, amb un matrimoni civil. Jan volia que la seva relació estigués reconeguda legalment abans de morir.
De totes les destinacions que ha visitat Morris, una de les seves preferides és Espanya, però, sense dubte, la que més coneix és Venècia, ciutat on va passar una llarga temporada i a la que va dedicar diversos llibres. Un d’ells, titulat Venecia, el va publicar el 1960 i n’ha fet diverses actualitzacions. La darrera edició en castellà és de publicar RBA el 2012 i avui es troba exhaurida. Aprofitant els meus dies de tancament a casa, vaig repassar els meus llibres i vaig donar amb aquest, que vaig començar a llegir immediatament. Els coneixements de Morris sobre la ciutat dels canals és enciclopèdic, m’atreviria a dir que sap de memòria tots els episodis de la seva història, així com la seva geografia, i això és el que plasma en el seu llibre. Aquest és un volum d’unes quatre-centes pàgines, a través del qual el lector descobrirà algunes anècdotes històriques i diverses curiositats sobre el caràcter dels venecians; ara bé, he de confessar que l’he trobat tot plegat un reportatge una mica fred, he trobat a faltar una mica més de contacte amb la gent que hi vivia. És a dir, Morris no em convida a entrar a les cases dels venecians, no em permet sentir la vida diària en els seus barris. Cert és que en algun moment ens descriu com és l’inici de la jornada laboral per a molts venecians, però trobo que ho fa amb massa distància.
Per exemple: cita el carnaval, però no aprofundeix en ell; cita també alguns pintors com Tintoretto, però per referir-se a altres qüestions que no són l’art; no ens diu res del festival de cinema, que va començar als anys trenta; quan parla del turisme, no dona veu ni als turistes ni als que viuen del turisme; no parla amb cap veí per saber com viuen (tret d’algun petit comentari d’algun treballador), i tampoc explica com viu ella. Amb això vull dir que tanco el llibre amb una gran informació històrica, amb moltes opinions de l’autora, però sense sentir l’autèntic esperit de la ciutat, cosa que m’hagués agradat molt, perquè aquest és un llibre dels anys seixanta i tenia curiositat per veure com ha canviat la cosa amb el temps. Morris fa una feina interessant, però feixuga. Aquest no és un llibre de cròniques de viatges, ni tan sols diria que és un reportatge sobre una ciutat, sinó més aviat un assaig històric amb una mirada al (seu) present. Al final em quedo amb una conclusió que l’autora escriu en el llibre: l’ambigüitat de la ciutat. El visitant s’enamora de Venècia quan hi arriba, tot i els seus excessos, però quan marxa ho fa amb una sensació estranya, com si la ciutat no hagués estat sincera del tot amb ell, com si es guardés alguna cosa que no vol mostrar, però sempre un deixa Venècia amb ganes de tornar-hi.
