Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G
A sobre d’un cavall s’allunya per la plana àrida. Li diuen Falcó perquè el seu nom suec és similar a la denominació anglesa d’aquesta au, però en realitat es diu Håkan Söderström. En la novel·la A l’horitzó (Edicions del Periscopi en català amb traducció de Josefina Caball i Impedimenta en castellà amb traducció de Jon Bilbao), el western ho copa tot. Hernán Díaz (Buenos Aires, 1973) ha escrit una obra que ja ha rebut guardons com el William Saroyan International Prize for Writing, el VCU Cabell First Novelist Award, el Whiting Award, el Prix Page America i el New American Voices Award. A més, ha estat elegit entre els deu millors llibres de l’any segons Publishers Weekly i ha quedat finalista en dos premis: el PEN / Faulkner a la millor ficció i el Pulitzer, déu n’hi do.
La novel·la comença amb un Håkan ja gran que viatja en un vaixell. Els murmuris dels seus companys sobre la seva veritable identitat es fan ensordidors, de manera que Håkan s’asseu al costat d’ells i en una sola nit els explica la història de la seva vida, que és la que se’ns relata en aquest llibre, començant amb la seva infància a Suècia i seguint amb el seu viatge per uns Estats Units vuitcentistes. Després d’una vida modesta al costat dels seus pares, el seu germà Linus -eren quatre germans, però el més gran i el més petit van morir- i ell decideixen embarcar-se cap a Amèrica a la recerca d’un altre futur allunyat dels gèlids boscos suecs. Encara que Díaz va néixer a l’Argentina, va passar la seva infància a Suècia, potser per això utilitza un protagonista suec en la novel·la.
Els dos germans arriben fins Portsmouth, des d’on salparan cap a Nova York. No obstant això, al port de la ciutat britànica es mouen multituds que resulten asfixiants per a dos nens com ells. Les anades i vingudes de tot tipus de gent deriva en què Håkan perdi de vista el seu germà i pugi al vaixell equivocat: no va cap a Nova York, sinó cap a Califòrnia, tal com descobrirà en meitat de la travessa. A partir d’aquí, Håkan serà testimoni de moltes trobades i aventures. Quan creixi, la seva desmesurada alçada farà que sembli un gegant, una cosa gairebé insòlita a les terres àrides de Amèrica de llavors. Qualsevol persona amb la qual es trobi li dirà Falcó, perquè quan ell diu el seu nom -Håkan- en anglès sona com hawk can, és a dir, el falcó pot. Davant la incomprensió de les dues llengües, els nadius decideixen anomenar-lo així i Håkan es resigna.
Un cop a Califòrnia, decideix arribar fins a Nova York -on presumiblement ha arribat el seu germà- per terra, és a dir, pretén creuar tot el país. No obstant això, el destí li depara experiències de les quals haurà de sobreviure per assolir l’objectiu principal d’aquell viatge: trobar-se amb el seu germà. Al principi s’uneix a una família de miners irlandesos que arriba a Califòrnia en el seu mateix vaixell a la recerca d’or. Viu misèria i pobresa, però almenys sobreviu al mig de les planes sota el sol inclement que serà, al llarg de tota la novel·la, un dels seus pitjors enemics. Davant Håkan s’obren, així, nombrosos paisatges dels Estats Units, una realitat inimaginable al país europeu del qual procedeix i que recorden a La balada de Buster Scruggs, una pel·lícula dels germans Coen de fa pocs anys.
Al llarg de la novel·la, al protagonista li esperen moltes vivències. Veurà búfals, uns animals que li impactaran pel seu aspecte gairebé deformat, i tindrà visions després de diversos dies a la meitat del desert sota un sol inclement i amb poc menjar. També descobrirà que l’ésser humà té un costat fosc i que existeixen l’enveja i la rancúnia. Håkan haurà de fugir diverses vegades i patirà contratemps com la mossegada d’un escurçó que farà que miri a la mort com mai fins a aquest moment ho havia fet. En realitat, ell sempre li va tenir por a la mort. Però en aquesta aventura, el protagonista també coneixerà qui li mostra afecte. Ell, tan gran en volum però tan vulnerable, està mancat d’infància, d’amics i d’amor familiar, així que Håkan fa un viatge negat per un sentiment desolador i trist. De fet, tan sols sobreviu perquè és més fàcil això que acabar amb tot, encara que es trobarà amb malfactors que suposaran un obstacle per arribar fins al seu germà.
Díaz construeix bé tots els personatges i sap entrellaçar bé les diverses històries que explica. En tot moment es nota com algunes vides deixen empremta en Håkan, qui es pregunta -igual que el lector- què va ser d’aquells amb els quals es va trobar en el camí. Aconseguiria cadascun el seu objectiu personal o moriria en l’intent? Recórrer una plana solitària on no troba més que sol o la pluja durant dies o setmanes de camí afecta psicològicament Håkan i li modela la ment fins a convertir-lo en un ésser antisocial. És per això que aquesta novel·la aprofundeix en l’ésser humà i fins a on és capaç d’arribar o aguantar en situacions extremes.
Al llarg de la novel·la veiem Håkan evolucionar com a personatge. A més de el pas dels anys, la seva mentalitat de nen i jove va passant a ser pròpia d’un home gran, amb un palpable malestar per la vida. Ell se sent enganyat i fracassat, i només desitja pau. Díaz té la capacitat de despertar en el lector sentiments de ràbia i impotència per la maldat que es concentra en alguns éssers despietats que passen per les pàgines d’aquesta novel·la. Aquesta és una novel·la molt recomanable per a tot amant del gènere western, una bona ocasió per visitar-lo des d’un enfocament molt atractiu i amb històries interessants que ens descobreixen un ésser humà i una naturalesa en connexió per una mateixa essència: «la nostra tasca principal consisteix a desxifrar les seves paraules [les de la natura] per ser així partícips, de la millor manera possible, de l’èxtasi de l’existència.»
