Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G
«Ningú no ha volgut aquesta guerra. Ningú. Ningú», diu un dels personatges d’aquesta novel·la. És el mateix que es lamenta: «Quina desgràcia! Quin món de desgràcies! Pobres nens! Pobre món!». Entre la remor de les bombes passegen dos nens, aliens a les alertes i a la por. Es diuen Claus i Lucas o, almenys, això diuen ells. Amsterdam en català (amb traducció de Sergi Pàmies) i Libros del Asteroide en castellà (amb traducció d’Ana Herrera i Roser Berdagué) han reunit en el volum Claus i Lucas la trilogia El gran quadern, La prova i La tercera mentida, escrita per Agota Kristof (1935-2011). Tot i que nascuda a Hongria, Kristof es va exiliar a Suïssa amb la seva filla acabada de néixer i el seu marit, implicat en la revolució hongaresa de 1956 contra la URSS. L’autora va guanyar diversos guardons com el Premi Alberto Moravia d’Itàlia, el Gottfried Keller, el Friedrich Schiller i el premi austríac de Literatura Europea.
Aquestes tres novel·les tenen un fil conductor i estan protagonitzades per dos germans bessons: Claus i Lucas, que són com un de sol, inseparables. De fet, aquesta sensació que conformen una única persona serà determinant durant tota la història. A través de les seves veus descobrirem les seves infàncies en una Hongria de guerra i de postguerra i veurem passar davant els nostres ulls a multitud de personatges que van i vénen, fins i tot que desapareixen per sempre. La guerra i el totalitarisme copen les històries, dividides en capítols de tot just un parell de pàgines en la primera de les novel·les -els capítols de les altres dues són més extensos-. A El gran quadern, situada en un país qualsevol del centre d’Europa que podria ser Hongria durant la Segona Guerra Mundial, un narrador en primera persona del plural -nosaltres, Claus i Lucas- ens exposarà la vida d’aquests germans. La seva mare, al no poder alimentar-los i a l’estar en perill per les bombes, els porta a casa de la seva àvia, a qui no coneixen, a qui no estimen i per la qual no se senten estimats. De fet, l’àvia fa tant de temps que no parla amb la seva filla que desconeixia que aquesta s’hagués casat i que tingués dos fills.
Allà, els bessons relaten la seva estada a casa de la seva àvia -a la que anomenen la Bruixa perquè es diu que va enverinar al seu marit- i la seva supervivència en un mitjà tan hostil en el qual s’autolesionen per resistir el dolor, encara que és difícil immunitzar-se de la tragèdia de la guerra i de la pèrdua. Per això troben a faltar la seva mare i les paraules d’afecte que aquesta els deia, davant dels denigrants qualificatius, els insults i les paraules malsonants que l’àvia empra amb ells. Aprenen així a conviure amb la seva figura aliena i pudent, amb un oficial que sembla ser alemany i amb una nena a la qual acullen perquè no sigui deportada. Allà desenvolupen una intel·ligència i un instint de supervivència superbs i aprenen per compte propi les matèries bàsiques gràcies a un diccionari que pertanyia al seu pare -ara corresponsal de guerra- i a una Bíblia. La manera d’expressar-se no és comú per l’edat que tenen els nens -que no s’especifica però que imagino que tenen uns deu anys- i així li ho fa saber el capellà en alguna ocasió.
Des dels seus ulls infantils veuen la guerra i tot el relatiu a ella amb una visió honesta, veraç i precisa. Observen la manca de sentit de la guerra, habituats ja a ella i sense alarmar-se pels bombardejos, els morts o la por. Saben buscar-se la vida i afrontar una situació familiar tan descarnada com l’absència de la mare i la presència d’una àvia que no se sent com a tal, que beu i plora per les nits a la seva habitació i que ven la roba dels nens per treure diners. No obstant això, al mig de tant horror, com he sentit dir aquests dies en una pel·lícula, «un sincer acte de bondat sempre en provoca un altre». Hi ha un sabater que sap que el deportaran, que se l’enduran i el mataran. Per això no l’importa regalar diversos parells de sabates als nens, que més tard seran bondadosos amb un soldat moribund que troben al bosc i amb la seva veïna, que viu en unes circumstàncies infrahumanes. La misèria campa al seu aire i això es nota.
Com a contrapunt hi ha, és clar, la insolidaritat: «la guerra dels ha tornat avars i egoistes», llegim en una de les pàgines. Aquesta insolidaritat destaca en una de les escenes, quan una columna de persones -probablement jueus que van cap a un camp de concentració– creua l’indret. Hi ha qui els considera «animals», com la minyona de la rectoria que, de fet, així es refereix a ells. I, com ella, també probablement bona part dels que els veuen passen com si fossin bestiar. La fugida dels alemanys deixant darrere seu cadàvers carbonitzats de jueus i l’entrada alliberadora dels soviètics no serà un episodi tan messiànic com es prometia, ja que aquests han d’imposar la seva llei. «Més tard, tornem a tenir un exèrcit i un govern propis, però són els alliberadors els que dirigeixen el nostre exèrcit i el nostre govern. La seva bandera oneja en tots els edificis públics. La foto del seu líder es troba a tot arreu. Ens ensenyen les seves cançons, els seus balls, projecten les seves pel·lícules en els nostres cinemes. A les escoles, la llengua dels alliberadors és obligatòria, mentre que les altres llengües estrangeres estan prohibides », llegim.
Anar a l’església està mal vist en aquest país ara governat pels soviètics, com passa a la República Txeca també comunista de mitjan segle XX que podem trobar en alguns relats de Milan Kundera. La restricció de moviments, l’absència d’estrangers i l’èxode dels joves deixen el lloc en un estat de silenci esgarrifós. Un dels habitants arribarà a qualificar-lo com a «ciutat morta». Igualment, altres fets com la prohibició de llibres, els assassinats indiscriminats -pels quals després, amb sort, demanaven perdó, com si amb això poguessin tornar a la vida a l’assassinat i esborrar el mal de la família- i les enraonies de la gent faran d’aquell un indret més hostil del que ja era. Havia llegit en algun lloc que aquest volum contenia algun gir inesperat i crec que així és: els finals de les tres novel·les són igual de commovedors i sorprenents, especialment el de la primera. Fins aquí puc explicar, ja que, com menys se sàpiga a partir d’ara, més es gaudeix la lectura, tot i que aquesta no resulti una experiència agradable, sinó més aviat desoladora.
Entre els personatges principals, a més dels dos bessons, n’hi ha d’altres que es passegen per aquestes pàgines i que deixant a vegades un buit punyent. La figura dels nens es mostra com un bastió que resisteix a la guerra, que conviu amb ella, amb la seva cruesa i amb el seu horror. La vida de tots aquests personatges, les seves anades i vingudes, les diverses històries ben trenades resulten molt colpidores. Kristof construeix en les tres novel·les descripcions i frases d’impacte. Fa servir una narració que sembla a vegades automàtica, robòtica, mecànica, gairebé sense preàmbuls ni frases subordinades, tot i que els diàlegs són més distesos. A més, fa servir molt el temps present per relatar els esdeveniments, de manera que sembla que pretén situar el lector al lloc dels fets perquè senti en la seva pell, en directe, la cremor d’una guerra no desitjada per ningú, però que tothom va patir.
En tot moment el punt de vista del narrador influeix en la nostra manera de percebre la història. No obstant això, hi ha coses que poden ser diferents i pot ser que no les percebem. Kristof juga amb el lector de manera que aquest ni tan sols és conscient dels possibles gris que pot tenir la història que narra. Els tres volums aquí reunits podrien tenir tints autobiogràfics de l’autora, més presents potser en altres llibres seus com Ahir i L’analfabeta. Així i tot, potser Claus i Lucas sigui la seva obra més cèlebre, portada a la gran pantalla per János Szász el 2013.
L’autora dibuixa en les tres novel·les, amb una prosa sincera i dolorosa, la realitat sociopolítica. No posa noms als diferents bàndols bèl·lics, però es dedueixen per la seva semblança amb la realitat que ella va viure. Crec que les tres novel·les es complementen bé, encara que a vegades la confusió s’apodera del lector entre l’embolic de personatges fins al punt que no sabem què és veritat i què no. La infància i el dolor fan que es modeli la realitat per fer-la més suportable, ja que la visió veritable és irritant. Per això veiem episodis d’amor a persones que no són familiars o que són fins i tot desconeguts. L’ésser humà té aquestes coses. L’horror de la guerra malmet de manera terrible, fa que tinguem malsons com els dels protagonistes i que creem en coses que en realitat no existeixen. La solitud i la tragèdia pot fer que imaginem històries paral·leles, on som feliços, biografies impossibles que ens ajuden a ignorar l’existència d’una guerra incomprensible.
