Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Fa uns dies escrivia sobre la primera pel·licula d’Ousmane Sembène, La Noire de…, i avui parlo d’una altra directora senegalesa, Safi Faye (Dakar, 1943), afincada a França i considerada la primera directora de l’Àfrica subsahariana. Faye (Dakar, 1943) s’ha dedicat força al cinema documental relacionat amb el seu país i Mossane, de 1996, és el seu primer llargmetratge de ficció. La pel·lícula toca un tema universal, que aquí pot semblar, avui, superat, però que va generar protestes, polèmiques, literatura, teatre i pintura crítica, com ara el conegut quadre de Goya amb un casament asimètric (una noia jove, bonica i trista, amb un home gran amb aparença porcina). A una besàvia meva, amb quinze anys, la van casar sí o sí amb un home de trenta, un hereu escampa, i tot plegat va ser un desastre. De vegades ens sembla que aquestes coses són molt lluny de nosaltres, fets del món pobre i subdesenvolupat, però res d’això. El que canvia és el decorat i potser el moment històric.
Mossane és una noia molt bonica, de catorze anys. Viu en un poblat humil, erm, on les relacions humanes tenen la seva calidesa. Està enamorada d’un estudiant universitari, molt pobre. Però la família necessita diners i la bellesa de la noia és un esquer important, així que decideixen casar-la amb un home que treballa fora del poble, més ben situat i amb el qual, de fet, la van prometre en néixer. No són gent dolenta, són gent necessitada, pràctica, més aviat, i que veuen en la noia un bé material i una possibilitat de millora. En algun moment la mare la compara amb una vaca, mencionant el benefici que en pensa treure. I no és pas que no l’estimi, de fet. Tot i que els diàlegs són breus i escadussers estan plens de poesia però també de filosofia pràctica. Recordo una antiga pel·lícula, basada, més o menys, en la vida d’Evelyn Nesbit, The girl in the red velvet swing, de 1955, la mare l’avisa de què corren més llàgrimes pel rostre d’una noia bonica que no pas pel d’una lletja. La bellesa és un risc, desvetlla desitjos poc recomanables, fins i tot a la mare de Mossane la preocupa l’interès del germà per la noia. ç
L’home a qui estima la noia no té diners, li falten tres anys per acabar els estudis i davant del comentari d’un amic que li diu que troba immoral el casament forçat, respon, trist, que quan no hi ha recursos ni menjar la moral no té cap sentit. Mossane -la noia-, ens explica que hauria pogut estudiar alguna cosa i guanyar-se la vida sola, però que la van treure de l’escola molt aviat. Els adults veuen un cert perill en l’educació, que allunya el jovent del poble i els malmet les arrels. Al capdavall la noia, una adolescent mirada des del nostre present, no podrà escapar d’un casament que molta gent del seu mateix entorn veu com absurd, una venda, de fet.
La pel·lícula té imatges d’una gran bellesa, cors i músiques que ens poden evocar, fins i tot, les tragèdies gregues, els rituals que practiquen els habitants del poble s’integren en la història i cal contemplar-ho tot plegat amb respecte i admiració, malgrat la injusta situació de l’adolescent. Els colors, el vestuari, les cançons, conformen un conjunt emotiu que, de fet, embolcalla una injustícia universal, pel que fa a la consideració de la dona com una propietat familiar amb la qual es pot negociar. Encara més si, com en aquest cas, la seva bellesa és evident i desitjada. La bellesa, diuen, té la facultat de no haver-se de demostrar. I aquí rau, també, la seva servitud i el seu risc. Cal parar atenció a les moltes directores de cinema que van sorgint dels països emergents en aquestes darreres dècades.
