Miquel Aures. Girona
Entre el Jean Cocteau de La bella i la bèstia (1946) i el David Lynch de Muholland Drive (2001), finalment els nostres espectadors han pogut veure en pantalla gran l’obra mestra de Jonathan Glazer (2013), set anys després de la seva estrena mundial. El film, d’una enorme contenció estilística i riquesa visual, narra l’aprenentatge terrenal de l’extraterrestre que –un paper que no oblidareu– literalment encarna una Scarlett Johansson veritablement, i tiro del tòpic -que ara ja no ho és-, en estat de gràcia. I és que hi ha, sense dubte, quelcom de místic en aquest film basat en una novel·la de Michael Faber el qual podríem dir que, d’alguna manera, comença amb La mort de la Verge de Caravaggio –aquell quadre en què el pintor va fer servir com a model el cadàver d’una prostituta ofegada al Tíber– i es clou amb una ascensió al cels extraterrestres en forma d’una columna de fum que l’ull de la càmera persegueix amunt, sota una neu virginal, deixant al sol glaçat les restes d’un martiri que fan pensar en la Joana d’Arc de Dreyer.
Glazer, visionari, profeta, en aquest film profundament religiós en el sentit que ho pot ser, també, l’obra d’un Pasolini (més Teorema, aquí, que Il Vangelo), toca tecles que es troben al centre mateix del nostre neguit contemporani, el règim carnofalocèntric (Derrida dixit) en què produïm, ens reproduïm i, virtualment, culturalment –talment les preses submergides en aquella melmelada catòdica, eròticament capturades per l’aranya alienígena– ens conservem, fins que arriba el moment en què ens traslladen, o no. Johansson, en els límits del gènere i l’espècie, és una bella-bèstia, una dona minotaure que habita una mansió de Norman Bates que és, alhora, una nau espacial, una cova de Barba Blava femella i una teranyina que connecta la realitat i el somni, la terra i els estels.
Crucial la trobada amb l’humà monstruós, l’escena narcisista del mirall, insuficiència de l’autoconsciència que posa el personatge en el camí, inútil, de la salvació per l’amor. Hi ha un ascens i un descens, o a l’inrevés: una davallada de l’extraterrestre a l’humà i, a partir d’aquí, un martiri, fins a l’extraterrestre novament. Permeteu-me ser deliberadament enigmàtic i veieu si podeu aquest film de ciència-ficció que es deixa veure molt bé -no penseu que es tracta d’una mera successió de seqüències estetitzants, per molt que la riquesa de la imaginació visual de Glazer també hi és. És un d’aquells films amb potent llevat, d’aquells que, un cop vistos una vegada, no pararà de créixer en el vostre cinema subliminar, el que dueu posat sota la pell i us acompanya sempre.
