Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
El 25 de juliol del 1929 la revista Mirador publicava una nota en què presentava la publicació d’una sèrie d’informacions dedicades a tractar i difondre les diferents formes de vida de l’estiueig dels catalans. Durant l’agost i la primera setmana de setembre la revista aconsegueix publicar cinc tongades de reportatges sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, tots ells signats per Josep Mª Planes. Tots cinc donen el tret de sortida al recull presentat a cura de Marc Soler i que publica Quaderns Crema amb el títol L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935. Planes arrossegava el tòpic que anar fora era sempre millor i creia que calia airejar una mica l’estiu, ja que a Barcelona no trobava res que pogués fer brollar la seva imaginació. Planes, però, no sempre aconsegueix treure el suc de cada població. Amb Camprodon i Olot ho aconsegueix perquè el tarannà d’aquella gent de muntanya que detecta un foraster d’una hora llarga lliga fàcil amb la ironia del periodista; en altres llocs, com Cadaqués, de gent més senzilla, el seu estil arrossega una mica massa el relat i no aconsegueix fer-nos-hi viatjar.
La secció que Planes va inaugurar neix i mor amb ell, però no gens la temàtica, que serà continuada per d’altres com Jaume Passarell, Manuel Amat, Andreu A. Artís o Carles Sentís, aquest últim des de les Illes Balears. El recull queda, a parer meu i potser perquè soc d’allà, una mica coix en tractar el Principat, les Illes i no el País Valencià. Fora interessant veure com va evolucionar l’estiueig arreu dels Països Catalans sobretot perquè com passa sovint, els processos de massificació van en uns territoris més ràpids que uns altres. Això no obstant, les cròniques són d’un valor històric magnífic que ens permet de conèixer una època que temporalment no ens queda lluny però que a la gent jove ens sembla medieval.
No deixa de ser curiós l’estancament en diferents temes que eren novetat entre 1929 i 1935 i que avui dia encara fan brollar rius de tinta a columnes periodístiques. No canvia gaire la mena de turista que arriba a Cadaqués, i l’etern debat sobre allò anomenat model de ciutat sobrevola constantment entre els tòpics de debat. Suposo –això ja és collita pròpia– que els rics eren, són i seran els únics que poden anar a Cadaqués més d’un dia i que el perenne debat sobre quina ciutat volen –no pas volem– és la que deixi més calés, contamini o no, perquè fins que anar en bicicleta no deixi de tenir aquesta connotació de ser pobre i comenci a ser modern, és a dir, de rics, no veurem ciutats adaptades a les dues rodes.
Cada cop m’agraden més aquests llibres. Lector com soc de dietaris m’avorreixen els escriptors que m’escriuen des del present. Potser aquest atractiu, el qual no deixa de ser una coincidència temporal i no pas un encert dels autors, és el punt més fort del llibre. Potser hi falten més diàlegs. A mi una descripció de Sant Feliu de Guíxols des del punt de vista literari m’agrada tres ratlles i mitja, però un país el conforma la seva gent i no la verdor maragda d’una fulla que dona la benvinguda a la primavera. Pla era un articulista que jugava molt amb això. Que s’inventava converses? Les que vulguis i més. Que amb elles feia un perfecte retrat de la societat de cada vil·la? Com ningú.
