Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Que la publicació d’una biografia sigui pràcticament un esdeveniment editorial ja dona una pista de la importància que ha tingut la persona biografiada. En aquest cas es tracta de Susan Sontag, assagista, novel·lista i directora de cinema, entre altres ocupacions, que va ser sobretot un destacat referent cultural als Estats Units en la segona meitat del segle XX. De fet, la seva dimensió anava molt més enllà del continent americà i és per això que l’interès per aquesta biografia ha arribat a països com Corea del Sud, Turquia, Bòsnia i Espanya. L’autor d’aquesta biografia de més de vuit-centes pàgines que va guanyar el premi Pulitzer i que porta per títol Sontag: Vida y obra (Anagrama, amb traducció de Rita da Costa), és Benjamin Moser (Houston, 1976), qui en el passat ja havia biografiat l’escriptora brasilera Clarice Lispector. Amb motiu de la visita a Barcelona de Moser, i coincidint amb l’exposició de La Virreina en relació a l’assaig Sobre la fotografia de Sontag –segurament la seva obra més reconeguda- es va poder celebrar una presentació en aquest equipament cultural de La Rambla, conduïda pel seu director Valentín Roma.
Per a Moser «era important no fer d’aquesta biografia una tasca de recerca arqueològica, perquè sembla que la Susan Sontag que ens ha quedat és com una mena d’estàtua d’un museu, que admirem des de la distància, així que he intentat aprofundir en la persona, en l’evolució de la seva ment al llarg dels anys, que és precisament el que m’interessava de Clarice Lispector també.» En aquest sentit, Moser va destacar que «hi ha la idea equivocada que Sontag ho sabia tot, que era com una mena de Papa de la cultura, però s’equivocava sovint, i això és molt estimulant, perquè Sontag estava sempre a la recerca de la veritat, però no sempre la trobava.» De fet, per treure-li aquesta mena d’aura de perfecció, l’autor va recordar també que no tot el que Sontag va produir va ser impecable: «la seva pel·lícula Promised Lands és terrible i les seves novel·les, en general, també, tret de La amante del volcán i d’alguns dels seus contes.» Sobre les seves primeres novel·les, Moser va puntualitzar que «Sontag va intentar portar als Estats Units el que França feia amb la nouveau roman els anys cinquanta, en un moment en què la societat es feia moltes preguntes», la qual cosa va comportar també un replantejament de la literatura.
Més enllà dels seus encerts o equivocacions, el que sembla inqüestionable, segon Moser, és que «la fascinació per Sontag era i és una realitat en molts països que va començar els anys seixanta, perquè ella era sensualitat, genialitat, i amb el temps va esdevenir fins i tot una fantasia sexual i intel·lectual per a molta gent.» «Aquesta veneració –va afegir Valentín Roma- es produeix fins i tot en persones que no han llegit cap llibre seu.» Per arribar a completar el retrat de l’autora de Sobre la fotografia, Moser va entrevistar unes sis-centes persones en una intensa tasca de documentació i escriptura al llarg de vuit anys: «una de les coses més interessants va ser poder llegir els seus diaris privats, perquè demostren que Sontag ho sabia tot d’ella mateixa, estan escrits amb una honestedat brutal, i hi ha coses que no es podien percebre en la seva esfera pública», va explicar Moser, qui va assegurar que Sontag escrivia els seus diaris pensant també en una futura biografia que algú escriuria. Aquesta desitjada biografia, la que tenim ara entre mans, va arribar finalment després que el fill de Sontag encarregués el projecte a Moser una vegada havia llegit el seu llibre sobre Lispector.
Un dels aspectes de la vida de Sontag que més debat ha aixecat al llarg dels anys fa referència a la seva sexualitat, donat que mai va voler reconèixer obertament la seva homosexualitat: «Sontag va créixer en un món molt diferent del nostre –va dir Moser-, ella es va quedar en aquella mentalitat que considerava perillós ser lesbiana, hi havia lleis que li podien suposar un problema, es va frustrar molt per no poder ser honesta amb ella mateixa, amb la seva sexualitat, va pagar un preu molt alt per això.» Sontag va tenir una relació amb la fotògrafa Annie Leibovitz, sense que cap de les dues especifiqués quina era la naturalesa d’aquella relació, almenys fins que Leibovitz ho va explicar una vegada la seva companya ja havia mort. Segons Moser, «Sontag ens volia fer entendre sovint que la realitat no sempre admet una etiqueta fàcil», la qual cosa és extrapolable a molts aspectes de la vida.
Ara bé, «Sontag creia que la connexió precisa entre les paraules i la realitat necessitava els seus defensors, per això moltes vegades s’esvarava si algú parlava amb vaguetats.» Sontag no només era una dona compromesa amb el llenguatge, també amb l’art i amb tot allò que l’art, incloent-hi la fotografia, representa: «Sontag considerava que no es podia separar estètica i moral i va reflexionar molt sobre la manera com l’art podia aplicar les seves tècniques per copsar una realitat dura», va dir Moser, qui va posar dos exemples al respecte: «el seu llibre Ante el dolor de los demás és bàsicament un atac contra Sebastião Salgado, perquè considerava que ell no tenia escrúpols a l’hora de retratar la misèria, com també passava amb Diane Arbus, qui va fotografiar molta gent amb problemes físics i mentals.» De fet, «Sontag va anar diverses vegades a una exposició d’Arbus que va ser visitada per set milions d’americans, però ella no analitzava les fotografies, volia mirar a la cara dels visitants per entendre per què se sentien tan atrets per aquells retrats.» Una dona amb caràcter, sens dubte.
