Recuperar la memòria (i l’obra?) de Carmelina Sánchez-Cutillas

Un documental d'À Punt reivindica l'autora de 'Matèria de Bretanya', mentre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'homenatja
Carmelina Sánchez-Cutillas

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Per casualitat, fa uns dies vaig veure un tuit del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, elogiant un documental que À Punt havia emès sobre Carmelina Sánchez-Cutillas, Carmelina, mar i cel. Com que soc curiós de mena, vaig voler saber qui era aquesta dona, així que vaig fer una recerca ràpida a la xarxa, però no vaig trobar gaire informació, més enllà d’algunes dades sobre la seva vida, molt superficials, i un article recent d’Esperança Camps a VilaWeb. Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927 – València, 2009) va ser una narradora, poeta i historiadora, coneguda a terres valencianes molt especialment per la seva novel·la Matèria de Bretanya (3i4 Edicions). L’actualitat d’aquesta autora es deu al fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua li està dedicant l’any 2020, vaja, allò que es diu «any Carmelina Sánchez-Cutillas.»

És evident que no ho conec tot, de la literatura catalana, però he de reconèixer que em va sorprendre que a uns tres-cents cinquanta quilòmetres de Barcelona s’estigués homenatjant una escriptora de qui no havia sentit a parlar mai. Tres-cents cinquanta quilòmetres ben connectats que a vegades semblen massa llunyans. Per aquesta raó val la pena anar a fires com la Setmana del Llibre en Català, per fer una aproximació a l’activitat literària de Mallorca, València, Andorra o Lleida a través dels editors que ens visiten. Més encara, val la pena visitar les fires que se celebren directament en aquests territoris, perquè és una experiència autènticament enriquidora, almenys per allunyar-nos del centralisme de Barcelona i veure que la nostra literatura dona grans fruits més enllà de la capital catalana. És per aquesta necessitat de descobrir que segueixo també alguns escriptors a la xarxa, com el mallorquí Pere Antoni Pons, que de tant en tant recomana llibres amb el sempre engrescador afegit «un llibre sobre el qual haurien de parlar els mitjans de Barcelona.» I jo li faig cas, i el demano a la llibreria (perquè molts d’aquests llibres cal encarregar-los).

 


L’obra de Sánchez-Cutillas avui és molt difícil de trobar, fins i tot en el mercat de segona mà


 

I això, és clar, els llibres que encara són vius, perquè d’altres són autènticament impossibles de trobar. Per exemple, tota l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas està fora de circulació. I quan dic que està fora de circulació, vol dir que no trobes res d’ella ni en els portals de llibres de segona mà, tret d’algun exemplar molt castigat per pocs euros o exemplars en un estat prou decent però a preu d’or. Així i tot, de Matèria de Bretanya, la gran novel·la on Sánchez-Cutillas comparteix els records de la seva vida a Altea, només n’hi ha tres o quatre exemplars a la venda en el global món d’Internet. I de les altres obres de narrativa i poesia? Ni rastre! En el documental realitzat per À Punt veig al poeta Marc Granell dient que «Matèria de Bretanya va ser un miracle que va aparèixer en el moment just», i a l’escriptora Maria Lacueva assegurant que aquesta obra «va fidelitzar lectors», també que «Sánchez-Cutillas se sentia molt maltractada i oblidada pel món cultural valencià» i que és gràcies a autores com ella, que escrivien en català durant el franquisme, que la nostra literatura va poder tenir una continuïtat. Lacueva cita altres escriptores, també desconegudes per mi: María Mulet, Sofía Salvador, Matilde Llòria, María Ibars, María Beneyto o Beatriu Civera. Em pregunto si la memòria d’aquestes dones està prou reivindicada almenys en les terres valencianes.

Seguiré buscant les obres de Sánchez-Cutillas, una dona «vital, imaginativa, divertida, sensible, forta i rebel», segons explica al documental la seva filla Marisa del Romero. Ara que he conegut l’autora, me la puc imaginar davant de la seva Olivetti Pluma vermella, fumant un Chester sense filtre, i escrivint els seus poemes. Diu Del Romero que «Carmelina es rebel·lava a través de la seva poesia». Al documental es pot sentir la veu de la pròpia escriptora, qui es considerava ella mateixa tafanera i apassionada de la literatura, per això feia de la seva biblioteca el seu particular paradís. Recentment el seu fill Luis del Romero ha publicat el llibre La meva cambra més estimada, un homenatge a la seva mare i a la seva biblioteca. Si sentim a Carmelina al documental, ho entenem tot: «podria viure amb un rosegó de pa, però amb llibres.»

Categories
LLIBRES
Un comentari
  • Sílvia Romero
    30 setembre 2020 at
    Deixa una resposta

    He llegit, darrerament, diversos articles al voltant de Carmelina Sánchez Cutillas, i cada vegada em desperta més ganes d’endinsar-me en la seva obra.

    L’anoto a la llista de pendents! I gràcies per l’article.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES