Nua experiència de viure

En el poemari 'A ull nu', Josep Vallverdú ens comparteix una manera d'entendre la vida des de la senzillesa i la humanitat
Josep vallverdu

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Segurament Josep Vallverdú (Lleida, 1923) sigui un dels autors més longeus de la nostra literatura. En el seu gairebé segle de vida ha escrit una prolífica obra que toca tots els pals: narrativa infantil, d’adults, poesia, assaig, teatre i, fins i tot, ha estat traductor. Apropant-se a cent anys, i lluny de retirar-se, Vallverdú segueix produint literatura i de la bona. El seu darrer poemari, A ull nu, que ha publicat Pagès Editors, és una mostra de la seva lucidesa i de la força de les seves paraules. Els elogis no són gratuïts ni una simple mostra de respecte a tota una vida dedicada a la literatura. Escric això perquè trobo just i necessari seguir reivindicant Vallverdú, autor reconegut i guardonat que ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Trajectòria i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Però més enllà de les grans distincions, necessàries, cal seguir celebrant la seva obra, i la millor manera és llegint-la.

En el pròleg el professor Joan Martí i Castell exposa, a propòsit del títol, que «Vallverdú és un observador a ull nu; ni té necessitat ni vol res que s’interposi entre la seva més pregona humanitat i l’entorn més proper i més llunyà que l’envolta.» És una bona síntesi dels poemes que ens trobarem en aquest llibre. En ells l’autor comparteix la seva mirada, no només sobre allò que observa al seu voltant, sinó també sobre tot el que l’estimula a reflexionar la vida; això és el temps, l’amor, la mort, la mateixa condició humana. Les seves reflexions, però, no venen carregades de referències, metàfores o filosofia, sinó amarades d’una simplíssima i punyent humanitat. Vallverdú fa de la senzillesa virtut en aquests poemes, com si hagués decidit posar-se a escriure havent-se tret de sobre allò artificiós i sobrer que ens deixem impostar al llarg de la vida. En aquest sentit, A ull nu es podria considerar una mena de memòries, no enteses com a catàleg exhaustiu de vivències, sinó com a balanç vital, com a declaració d’allò que, al llarg de tota una existència, acaba sent autènticament transcendental: «també els ulls de les criatures, tan rodons, / que se’t queden clavats, i ho diuen tot, / i et fan avergonyir / d’haver tancat els teus tantes vegades.»

 


El poeta ens parla de temes com els amors perduts, la vellesa, el record i l’enyorança d’una mare o la brutalitat de la dictadura


 

Així doncs, la nuesa d’aquest poemari no és només la dels ulls, sinó sobretot la de l’esperit o, dit d’una altra manera, dels ulls si els entenem com a finestres des d’on s’aboca la llum interior. A ull nu és un poemari a la recerca de l’equilibri, hi trobem l’experiència terrenal, però també la mítica. Hi ha una exploració del temps i l’espai, es creua constantment la frontera entre la vida i la mort, el passat i el present, el present i el futur, l’amor i el desamor, el desig i el dolor. El poema és l’artefacte que manté aquest equilibri i la serenitat del seu autor és la mesura. Hi ha versos lliures, però també estructures mètriques, perquè cada pulsió requereix el seu estil. El poeta ens parla dels amors perduts, de la visió d’un fill que entra en la senectut que ell ja fa temps que habita, del record i l’enyorança d’una mare, de les íntimes passejades per Sitges i de la brutalitat de la dictadura: «calia aixecar el braç al pas de les centúries, / calia salconduit per al més curt viatge, / i cercar com fos un còmplice somriure. Sonava “Cara al Sol” i estava núvol”.»

En la seva poesia Josep Vallverdú fa de l’experiència saviesa i amb ella ens interpel·la, ens commou. Uns versos com «escolta bé: sols el present és vida, / fum el passat i boirina el futur» podrien ser un viu la vida, un carpe diem, però encaixats en aquest poemari adquireixen una dimensió més gran, especialment si li segueix una combinació de paraules com «soc una estàtua de bronze sense identificar.» Val la pena aturar-s’hi. Ens està dient que no perdem el temps amb records o projeccions de futur, que la vida és ara, ens ho diu ell que té la major part de la seva existència al darrere, i quan ens ha convençut, ens sacseja i diu que ell és «una estàtua de bronze sense identificar.» Aquest vers, que tanca el poema, podria ser com si de sobte ens despertéssim en un museu d’art contemporani, just al davant d’una estàtua de bronze, anònima, sense títol, i ens obligués a sentir l’experiència de la matèria, del desconcert, de la profunditat, del temps i de l’espai. ¿Serem tots, tard o d’hora, estàtues de bronze sense identificar, o potser ja ho som? A vegades, davant la vastitud de determinats misteris, un només pot enfrontar-se des de la nuesa més absoluta. Des de la poesia.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES