Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) és un dels grans noms de la literatura catalana en general i de les lletres mallorquines en particular. És poeta, narrador, historiador i professor. S’inicià en la narrativa amb Les llunes i els calàpets (1994), La mà del jardiner (1999), que va guanyar el Premi Sant Joan, i L’illa dels dòlmens (2007), Premi Crítica Serra d’ Or. La seva darrera novel·la és Quan el cel embogeix (AdiA Edicions), protagonitzada per un vell escriptor frustrat, alcohòlic i admirador de Marcel Proust que vol fer una crònica literària de la seva època, la qual cosa el porta a reflexionar sobre la manca de prestigi i reconeixement que l’ha acompanyat sempre. Aquesta reflexió desperta moltes de les indignacions que el personatge té interioritzades i que volca en el seu escrit. Vidal Ferrando, que avisa que entre el seu protagonista i ell no hi ha gaire semblança, també se sent indignat i preocupat per algunes de les coses que llegim en la seva novel·la, com l’herència franquista encara viva, que a Quan el cel embogeix encarna un sinistre fiscal nostàlgic de la dictadura, i la manipulació a la qual estem sotmeses les persones.
El protagonista de la seva novel·la és un escriptor una mica cremat que decideix escriure com unes memòries d’un temps passat que no l’ha tractat gaire bé, però en el fons sembla una excusa per denunciar l’abisme en el qual està caient el món. Ho podríem dir així?
En bona part ho podríem dir així. Encara que no n’hi ha prou. Una obra literària, si ho és de debò, sempre diu més del que diu textualment i, fins i tot, més del que es proposava dir l’escriptor, que no s’ha de semblar mai a un pamflet, a un intent d’adoctrinar o d’estar en possessió de la veritat. Més que una altra cosa, el que ha de fer una obra literària és sorprendre, suggerir, interrogar, estimular, enriquir els punts de vista dels lectors, obrir finestres. De fet, a Quan el cel embogeix hi ha molts d’elements crítics, però expressats adesiara des de l’humor, des de la ironia o des d’una certa comicitat. Aquests elements actuen com a contrapunts. Endemés, jo també volia que fos un homenatge a la literatura i a l’art en general, que és capaç de crear bellesa a partir de les realitats més doloroses. Per això els nombrosos referents literaris, artístics i mitològics que hi apareixen.
Aquest personatge acusa força la manca de reconeixement. Un mal endèmic de la literatura?
En efecte és un mal endèmic, i jo el que intent, a través d’alguns excessos del protagonista, és ridiculitzar-ho. Criticar aquesta obsessió pel reconeixement que solem tenir quasi tots. Potser, per dignitat, no n’hauríem de fer tanta d’exhibició pública. Endemés, això del reconeixement què vol dir? Tampoc no deu ser tan fonamental quan una gran majoria de persones no seria capaç d’esmentar ni tres premis Nobel.
Parlem del reconeixement, doncs. Si em permet seguir utilitzant aquesta paraula sense definir-la del tot, m’agradaria preguntar-li si a l’activitat literària en català que no es fa des de Barcelona li costa més aquest reconeixement.
Si entenem el reconeixement en el sentit de ser populars és evident que la popularitat és més fàcil d’aconseguir des d’una metròpoli que des d’un espai perifèric. Aleshores és ver que Barcelona ofereix més oportunitats. Però també hi intervenen altres factors. Endemés, al final, serà l’obra que s’haurà de defensar per ella mateixa. Si no has aconseguit escriure una obra de qualitat, per molt popular que hagis estat, quan tu ja no hi siguis, no s’hi tornarà acostar ningú.
Sembla que haver nascut a Santanyí és un factor a tenir en compte! He de dir-li que he mirat el número d’habitants d’aquesta població per calcular la proporció de bons escriptors que ha donat: Blai Bonet, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando…
És un fet que crida l’atenció. No fa gaire que Sebastià Bennassar va publicar un article a Vilaweb que titulà Santanyí, una fàbrica d’escriptors al sud de Mallorca. Hi esmentava Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Llorenç Vidal, Antònia Vicens, Pau Vadell, Joan Pons Bover i m’esmentava a mi. No és gens bo d’explicar. Però jo crec que tot comença amb Bernat Vidal i Tomàs, un apotecari il·lustrat santanyiner, que va morir molt jove i va deixar una obra breu, però pionera i innovadora. El mestratge que exercí entre la generació de poetes illencs de l’any 50 és incontestable. Un mestratge informal que, d’alguna manera va seguir exercint entre els escriptors més joves fins a la seva mort, l’any 1971. Jo ja he dit més d’un cop que la rebotiga de la seva farmàcia era una mena de temple de l’art i de la intel·ligència.
Tornem al seu protagonista, que es queixa molt del sector editorial.
Com que ell se sent maltractat, s’ha de queixar de tot. La gent quan no es troba bé amb ella mateixa té tendència a culpar-ne els altres. Això no significa que a vegades no puguin tenir raó. En tot cas, el meu protagonista per força ha d’odiar els editors perquè són els que no li volen publicar les seves obres, de les quals ell té un gran concepte.
Ell és un home frustrat i alcohòlic, així que li prego que no m’entengui malament ara, però voldria saber si se sent proper al seu estat d’ànim, potser en alguna mena de desencís cap al món que vivim…
Això m’ho solen demanar i és lògic. Però jo crec que el meu personatge i jo tenim molt poques coses en comú. Tot i que un personatge així no és gens mal de trobar dins els ambients literaris. Pel que fa a aquesta mena de desencís, en el meu cas, tampoc no acaba de ser cert. Perquè, d’una banda, jo som una persona que estima profundament la vida i, de l’altra, la meva actitud davant els mals del món més que desencís, és descontentament o, a vegades, pura indignació.
Parlem d’aquesta indignació. Vostè ha lamentat diverses vegades la manipulació a la qual estem sotmeses les persones.
En efecte, estic cansat que em manipulin. El poder no para de manipular a través de tots els mitjans. Normalment de manera barroera, que ja és prou ofensiva. El pitjor de tot és quan ho fan de manera tan sofisticada que, davant els ulls de molts, aconsegueixen convertir en valors positius tot allò que acabarà anant en contra del bé general i de la vida.
La literatura ens allunya d’aquesta manipulació?
La literatura i les diferents expressions de l’art són el producte de la necessitat d’entendre el món i de lluitar contra les inclemències diàries. Són obsequis, escalfor, possibilitats. Quan convertim aquestes inclemències en plaer estètic, d’alguna manera, el que feim és posar de manifest la capacitat que tenim els éssers humans de millorar la vida a qualsevol altre nivell.
Se sent satisfet amb el camí que ha fet vostè en la literatura?
Satisfets, no hi podem estar mai perquè les nostres obres són infinitament millorables. Però don gràcies a la vida perquè, a la meva edat, encara em puc posar a escriure cada dia amb la mateixa il·lusió que ho feia quan tenia vint anys.
Ara la pregunta contrària i disculpi’m l’atreviment: hi ha alguna frustració o alguna queixa en Antoni Vidal Ferrando respecte a com l’ha tractat la literatura?
Hi ha una tendència natural a desitjar sempre més. Quan escrius has de tenir una immensa ambició literària, i això és bo perquè ajuda a superar-nos. Però també ho has de fer des d’una immensa humilitat. Saber que allò que has escrit just és un granet d’arena dels abismes oceànics de la literatura. Llavors, tanmateix, les frustracions venen soles. Encara que sempre he tengut clar que és poc intel·ligent fer dependre la nostra felicitat de la recepció que les nostres obres susciten.
En la seva novel·la també apareix un fiscal corrupte que enyora els temps del franquisme. Vol aprofitar aquest personatge per denunciar la corrupció i l’herència franquista que hi ha a Espanya?
Són coses que em preocupen. El franquisme encara és viu. Per una raó ben òbvia. Havia inundat molts d’anys les consciències, i només en fa quaranta-cinc que el dictador va morir. Això significa que encara queda una quantitat enorme de gent que va créixer sotmesa a la influència dels poderosos mitjans de propaganda del règim. Ben igual que queden tots els adeptes que en varen rebre favors o queden els seus hereus, que encara en segueixen gaudint. En trobam a tot arreu, però a algunes institucions molt poderoses especialment.
Proust és com una ombra present en tota la novel·la perquè el seu protagonista s’emmiralla en ell. Potser el seu personatge apuntava massa alt i per això se sent frustrat…
És una manera d’explicar-ho. Encara que el que jo també em proposava ressaltar era que els principals protagonistes de la novel·la, l’escriptor insatisfet i alchòlic, Marcel Proust i el fiscal corrupte que enyora el temps del franquisme, tot i ser tan diferents o, encara més, tan antagònics comparteixen un munt de defectes humans. Els tres són vanitosos, viciosos, ambiciosos, maniàtics i contradictoris.
En quins escriptors s’ha emmirallat vostè?
Quan era molt jove i fins que vaig tenir vint anys em vaig deixar influir molt per Blai Bonet i per García Lorca. Després, durant desset anys, vaig deixar d’escriure. Per un munt de raons, però bàsicament perquè el que em sortia no em deixava satisfet. Quan em vaig decidir a tornar-ho intentar, ja tenia quasi quaranta anys i no crec que ho fes baix de la influència especial de ningú. Encara que de tots els llibres bons aprens qualque cosa.
